Ulls confinats

Emmirallar-nos i projectar-ne els reflexos.

Ulls confinats és un joc de malabars o un joc de miralls, depèn de com es miri. Que ningú s’ofengui per la gosadia de cercar dins la Xarxa de Museus de Catalunya obres d’art que, sota uns criteris molt específics, responguin més o menys subjectivament al que hem viscut com a societat durant aquest primer estadi de la pandèmia de la Covid-19. Unes situacions que traduïdes a imatges, a la realitat o en les realitats més diverses, no hem visionat de forma exhaustiva.

Ara ja podem afirmar obertament que no disposem de totes les captures possibles, més enllà de les imatges casolanes que han circulat per les xarxes. Fotografies i vídeos de vivències que, per desconegudes, encara les estem assimilant. Tota l’experiència de la por, de tancar-nos a casa durant tant de temps, de treballar sota la pressió d’infectar-nos, d’un sistema sanitari col·lapsat i espantat, de la mort implacable però amagada i els seus rituals silenciats i, sobretot, de les experiències greus en residències de la gent gran -el gran forat negre del sistema-, ha estat d’una brutalitat que encara assimilem els seus efectes.

L’experiència col·lectiva d’uns fets que alhora prenen tot el sentit a l’àmbit personal i indestriable. El que hem viscut i el que hem percebut com a col·lectiu es poden separar dràsticament. La proposta que faig posa el focus en les persones i defuig de les dades erràtiques, sempre impersonals, d’uns successos que recordarem de per vida. El projecte que teniu davant, aquest conjunt heterogeni d’imatges de diferents èpoques, artistes, tècniques… respon a un seguit de qüestions que m’he formulat, de forma intuïtiva, durant el primer mes del confinament. Qüestions tristament inquietants i altament influenciades per una situació d’estranyament. La por fa que els esforços per pensar en el present s’aguditzin, i aquest projecte és fill d’aquest sentiment.

Aquells dies, algunes institucions museístiques de Catalunya i del món propiciaven que els seus públics escenifiquessin o escarnissin algunes obres d’art, com unes posades en escena casolanes que els usuaris fotografiaven i exposaven de nou al costat del quadre o l’escultura original. Les institucions animaven a penjar-les i etiquetar-les a les xarxes socials, com un joc d’estar per casa, que magnificava certament algunes icones de l’art, però, sobretot, donava sentit a la tasca de propagació cultural que fan els museus. Mentre pensava en moltes possibilitats de cara a l’exposició virtual que tenia encarregada, veia com les famílies, els joves, etcètera reproduïen, com si fos un joc de miralls, obres d’art molt reconeixibles i d’altres no tan emblemàtiques que anaven configurant com una museística casolana i, de passada, ens recordaven que no podíem visitar els museus, aleshores tancats. Era la reproducció de la reproducció, uns copistes performatius i altament originals.

Aquell fenomen repicava dins meu i vaig començar a sospesar algunes problemàtiques vinculades a les intensitats dels treballs del passat, i si aquests dispositius que anomenen obres d’art tenen el potencial d’ajudar-nos a entendre o d’explicar un fet extraordinari del present. Confinats com estàvem, aquesta pràctica viral de les escenificacions, que no era nova, va arribar a uns considerables nivells d’enginy, per la qual cosa vaig optar en ferm per una proposta que ens parlés d’una situació inusual, emmirallant-nos en les obres del passat.

Interpretar un present, triant obres del passat i traint els seus significats originals. El que he forçat no té cap relació aparent amb aquestes escenificacions de què parlo, però sí amb la força oculta de les obres confinades també, en el sacrilegi mateix de fer-les parlar d’un assumpte que no els pertoca, de reviure-les momentàniament.

Ulls confinats és això, l’intent d’escenificar una situació d’urgència amb els arxius dipositaris dels museus, d’uns continguts que pretenen explicar-nos que ens està passant o que ens ha passat, amb l’esperança dipositada en les obres que es materialitzaran en aquest període millorin del tot aquesta ingerència.

Ulls confinats és doncs un projecte en suspensió, a l’espera d’unes obres actuals que de ben segur incidiran de forma més punyent en l’experiència prismàtica que hem viscut, mostrant totes les seves cares, les fosques i òbviament les més visibles i consensuades per tothom.

Totes les qüestions del projecte es poden resumir en una de sola: podem trobar, en la diversitat dels museus, obres que d’alguna manera ens prestin momentàniament el seu discurs o la seva vigència per comprendre i assimilar l’estat excepcional d’un confinament? Per dir-ho d’una altra forma, es poden reactivar un seguit d’obres de períodes històrics altament variats per fer entenedora una situació que no les reconeix històricament?

Aquests i d’altres dubtes sobrevolen un plantejament altament orgànic a l’hora de triar-les. Un cribratge fet des del respecte amb les persones que han patit i amb l’ànim d’entendre i aprofundir en el desconegut d’un present, que ja no ho és. Just després del desconfinament es varen instaurar com a reclam, en àmbits publicitaris, algunes imatges aleshores ja icòniques d’habitants en estances interiors, o en balcons i terrasses o sobretot en els centres de salut amb els seus equips humans, com a plataformes per guarir-nos, generar continguts polítics, d’agraïment, culturals o de supervivència a ultrança. Ulls confinats s’ha confeccionat amb moltes reserves a causa de la falta d’una distància prudencial i temporal amb tots aquests relats i amb els que aniran apareixent. A banda de la publicitat, que sempre té la capacitat de fagocitar i adaptar-se a totes les situacions per increïbles que siguin, les obres d’art que es produiran durant aquest tancament forçat, i les que òbviament s’aniran produint després, tindran molts d’ecos en el que signifiquen i el que significaran socialment aquests relats d’inseguretat, fragilitat i realitat canviant, traduïts en iconografia.

Tots els continguts generats des de la cultura, en un futur no molt llunyà, formaran part d’alguns museus i seran, lògicament, un reflex del temps que ens ha tocat viure i faran obsolet aquest intent comissariat per un servidor. Per aquesta mateixa raó que explico, i per mantenir en certa forma el misteri que malauradament recorre el fet excepcional que hem viscut, he volgut trencar amb les parcel·les temàtiques que jo mateix vaig configurar en un inici. He preferit exposar totes les obres barrejades, sense indexar, com un embalum d’experiències sense ordre, el més proper a la realitat o realitats, com deia abans. La dificultat d’expressar un fet des d’una lògica prismàtica, quasi inversemblant, el salt mortal d’uns continguts museístics que il·lustren un present fugisser.

El temps d’aquest «suposat» postconfinament ens ha regalat situacions tan o més difícils com les que he intentat copsar amb aquest conjunt. En algun punt del procés de treball, primer amb les indicacions adreçades a les institucions, i després amb una recerca més acurada dins els webs dels museus, he intentat adaptar-me a situacions noves, constatant la impossibilitat real d’atrapar la realitat. La tria final, on podeu capbussar-vos, ha estat generada de forma esglaonada, i s’ha tancat a finals de juliol.

Pervertir les convencions museístiques ha estat un dels reptes, trencar absolutament amb les convencions historiogràfiques o de temporalitat històrica, que d’altra manera, des del museu i les lògiques museístiques convencionals, no serien del tot concebibles. Aquest és un projecte altament experimental, d’apropiació d’uns continguts per dur-los a un altre pla d’acció, per degenerar el discurs. Una lògica habitual en els treballs que realitzo amb arxius aliens que reverbera també aquí.

Durant el trajecte de selecció, no he pogut deixar d’imaginar altres formes de fer del tot irreverents, per dir-ho amb ulls d’artista, no he descartat mai del tot que tot aquest cribratge final s’arribés a exposar de forma física dins d’una sala de museu. De mostrar totes aquestes obres sobre la paret, com es feia a les pinacoteques clàssiques, i els treballs tridimensionals sobre una gran tarima. Vull que imagineu aquesta possibilitat amb totes les obres desades a l’espai; seria sense cap dubte una exposició d’art contemporani, mai millor dit, feta amb el resultat exhaustiu d’una tria eclèctica i transgressora.

Ulls confinats ens parla també, entre línies, de la dificultat de concebre projectes radicals que estan fora dels estàndards que s’han anat configurant aquests darrers segles des de les formes d’exhibir i repensar les col·leccions d’art. De la possibilitat d’obrir vies per acostar i acostar-se a aquests conjunts fantàstics, per evidenciar, d’altra banda, que totes les col·leccions d’aquests museus ens pertanyen i les hem de poder remoure de tant en tant, encara que sigui des de la irreverència d’un espigueig apropiacionista.

Jordi Mitjà. Lladó. Agost, 2020.