Comissari: Ricard Mas
Enhorabona! Si estàs llegint aquest text (i no ets una intel·ligència artificial) vol dir que encara respires. Encara. Perquè
viure significa habitar el breu lapse de temps que hi ha entre el naixement i la mort.
L’art, indestriable de l’expressió humana, ens revela els innombrables discursos i reflexions de l’ànima a l’entorn dels seus
límits. Aquesta exposició en línia es limita, doncs, a mostrar uns pocs casos d’entre la infinita varietat de maneres d’entomar
la mort, a través d’obres de caire molt distint, en la seva immensa majoria visitables públicament a les 22 institucions que
formen la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.
Els personatges que figuren en aquest enfilall d’obres ja no respiren. Els seus autors tampoc. Però ens segueixen parlant. I ens plantegen una pregunta que s’estén més enllà de la nostra preocupació per la finitud: soc?
Tement morir
La por a morir ens manté vius. Nombrosos elements ens recorden la nostra finitud, el més característic dels quals, la calavera. Les calaveres no tenen rostre i materialitzen la pèrdua de la identitat.
Mengs: L'oració a l'hort
Jesús, de doble condició humana i divina, sabedor del seu destí, expressa als seus: “Tinc allà dins una tristesa de mort” (Mt 14,38) i es retira a pregar en solitud. Demanarà fins a tres vegades a Déu: “Aparta de mi aquesta copa”, per a acabar acceptant la passió.
Picasso: Memento mori
A sant Bru, fundador de l’ordre monàstica de la Cartoixa, se’l representa sostenint una calavera. Els monjos cartoixans recorden cada dia la seva condició mortal. El jove Picasso, obsedit amb la mort, atorga més importància a la calavera, real, que no pas al sant, un bust.
Sense títol
Emblema que forma part d’un novenari (sufragis oferts durant nou dies per un difunt). En aquest cas, sobre els límits de la medicina: “Inutil es que la ciencia / Dictia remeis y especifichs / Que en aquells moments tan critichs / No val saber ni experiencia”.
De Regoyos: Víctimas de la fiesta
Dura crítica envers les curses de braus. A pagès, la primera noció que hom tenia del què li passava a un cos en descomposició era, sovint, deguda a la visió dels èquids abandonats a l’aire lliure. D’aquí l’estètica de la putrefacció a les primeres avantguardes.
A la guerra
La guerra és, després de les pandèmies, la principal causa de mort massiva. Malauradament, l’evolució de la ciència, en lloc d’afavorir les condicions de la humanitat, les va empitjorar terriblement posant-se al servei de l’esforç bèl·lic. Les dues guerres mundials en són cas paradigmàtic.
Julio Antonio: Projecte monument als Herois de Tarragona
Homenatge als tarragonins que s’oposaren a l’ocupació napoleònica el 1811. La ciutat de Tarragona sosté –a la manera dels “davallaments” cristians–, un dels seus fills morts. El modern estat nació, nascut arran de la revolució francesa, dona sentit als sacrificis patriòtics.
Vayreda: Lluitant a la plaça
Aquesta obra primerenca, segurament està inspirada en les pròpies experiències de l’artista durant la tercera guerra carlina (1872-1876). És interessant de veure que, atesa la poca precisió de les armes de foc de l’època, els contendents s’enfrontaven sense parapetar-se.
Elias: El passeig de la mort disfressada
La primera guerra mundial no fou difícil de predir. Aquest acudit, publicat a L’Esquella de la Torratxa el 1913, duia per títol: “Alemanya... Voilà l’ennemi”. Un Kaiser apocalíptic afirma: “El dia en que jo m’aixequi de mal humor... no queda a Europa ni una rata per contar-ho”.
Fenosa: Lleida
A partir de la primera guerra mundial, la població civil esdevé objectiu militar prioritari. Aquesta pietat contemporània, possiblement inspirada en una foto d’Agustí Centelles, fou concebuda arran del terrible bombardeig de Lleida per la Legió Còndor el 2 de novembre del 1937
Amb molt de dramatisme
Hi ha obres intensament focalitzades en cridar l’atenció, efectistes, escandaloses, intensament dramàtiques. Formen quadres escènics a partir dels quals hom podria imaginar una narrativa determinada. I res de més dramàtic que una mort ben lligada.
Coll Pi: Hasta luego
Aquest quadre costumista fou adquirit per l’Ajuntament de Sabadell: el taüt i les flors blanques indiquen un decés infantil, el pare s’acomiada mentre l’enterramorts ha trencat el nínxol per fer-hi lloc. El funcionari que aguanta la tapa del taüt aparta, pudorosament, la mirada.
Masana: Entre la vida y la muerte
Misteriosa fotografia acolorida que il·lustra una dita popular: una jove nua es debat entre la vida (el vell doctor que li pren el pols) i la mort (l’esquelet que se la vol endur). Però també una envejable oportunitat per a maridar Eros i Tànatos, desig i mort
Berga i Boada: De aquellos polvos... (la punyalada)
Imatge central d’un quadre de costums sobre la violència de gènere: una infidelitat en un ball, un assassinat amb arma blanca a la llar, i un infant abandonat a la inclusa. El títol, com si es tractés d’un tango, al·ludeix a la fatalitat, però amb connotacions moralitzants
Vilatobà: En quin punt del cel et trobaré?
Fotògraf pictorialista i militant espiritista, el sabadellenc Joan Vilatobà va aconseguir la fortuna crítica amb aquesta obra, en aparença sobre la terrible pèrdua d’una filla, però que no evita sorprenents connotacions eròtiques.
Decapitació d’una dona
El més semblant als medis de comunicació de masses d’abans de la Revolució Industrial eren els romanços; històries recitades o cantades per una persona, sovint cega, i venudes en plecs impresos, encapçalats per un gravat al boix. Molts temes eren de sang i fetge
Tot desitjant
L’agermanament de desig i mort es posà de moda a Europa durant el romanticisme. Giacomo Leopardi escriví: “Fratelli, a un tempo stesso, Amore e Morte / Ingenerò la sorte” (Germans, alhora, Amor i Mort / engendrà el destí). Més endavant, Freud teoritzà sobre les dues grans pulsions humanes: la que condueix a la mort i la que impulsa la vida, que inclou la sexualitat.
Pradilla: Doña Juana la Loca (esbós)
La reina Joana de Castella acabà d’embogir amb la mort sobtada del seu marit Felip d’Habsburg, el 1506. Entre Burgos, on morí, i Granada, on havia de ser enterrat, la comitiva només viatjava de nit, ella no se separava mai del fèretre i a cada aturada besava els peus del difunt.
Smith: Salomé dansant
Aniversari mortal. Com un acte de revenja explicat als evangelis sinòptics és transformat, per Oscar Wilde, en un deliri d’erotisme i mort: Salomé acabarà besant el rostre decapitat del Baptista. Freud relacionà decapitació amb castració. I Smith esborra els genitals de Salomé.
Rabascall: Atomic Kiss (Petó atòmic)
Per entendre aquesta actualització del bes de la mort cal ser, com a mínim, boomer. Ningú que no hagi viscut l’”equilibri del terror” que enfrontà durant mig segle els blocs liderats pels Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica, pot entendre aquesta angoixa apocalíptica.
Nazario: Turandot
Il·lustració per al còmic Turandot, basat en l’òpera homònima de Puccini. Qualsevol home que desitgi casar-se amb la princesa xinesa Turandot haurà de respondre tres enigmes que ella proposarà. Si fracassa, serà decapitat. La primera víctima és un príncep persa.
Memorablement
Hi ha morts especialment cèlebres. La majoria són mites, llegendes i fites religioses. Si una de les conseqüències de la mort és l’oblit, en aquests casos la narrativa és tan poderosa que ha perdurat durant mil·lennis.
Massanet: Pantocràtor
De títol enganyívol –no hi apareix cap Pantocràtor–, aquesta composició evoca un magatzem de crucifixions i maniquins, en un estil avantguardista síntesi de la metafísica de De Chirico i el surrealisme. La mort de Jesús, a través de fragments medievals que no estalvien en sang.
Borrassà: Plafó amb la "matança dels innocents"
Segons Mt 2,16, el rei Herodes, assabentat pels mags que el naixement de Jesús podia constituir una amenaça, “va enviar gent a matar tots els nens de Betlem i tot el seu terme fins a l’edat de dos anys”. La placidesa en els rostres de les víctimes contrasta amb l’abundant sang.
Ginés: Els Sants innocents
Una versió especialment violenta i poc habitual de la matança dels innocents, en la qual les mares, empoderades i emprenyades, responen amb totes les seves forces els assassins enviats pel rei Herodes. Part d’una sèrie d’explícites escultures del mateix tema.
Sans Cabot: Prometeu
En robar el foc a Zeus i lliurar-lo als homes, el tità Prometeu fou encadenat en una muntanya. Cada dia, una àliga se li menjava el fetge... però, donada la seva condició d’immortal, cada nit se li regenerava. I així s’hagués passat l’eternitat si Hèracles no l’hagués alliberat.
Al llit
Un llit no és tan sols un moble per a dormir-hi, també és un lloc on néixer, morir, reproduir-se... i refer-se d’una xacra. Nombrosos creadors han descobert la seva vocació, durant la infància o adolescència, després d’una prolongada malaltia que els ha obligat a estar-se al llit.
Rusiñol: Ramon Canudas, malalt al llit
El gravador Ramon Canudas fou un dels millors amics de Santiago Rusiñol. Quan Canudas emmalaltí de tuberculosi, es va instal·lar a Sitges. Allí, sentenciat per la malaltia, Rusiñol el va retratar. L’expressió del seu rostre ens mostra un home que ha assumit el seu destí.
Tàpies: Rinzen (Despertar sobtat)
Mentre es recuperava d’una tisi, als 18 anys, Tàpies es va replantejar la seva vida i descobrí la seva vocació artística. Aquest llit engrandit, a la paret, i les cadires que l’acompanyen a l’exterior ens conviden a un pensament sense certeses inamovibles, on res no és definitiu.
Motu proprio
En la cultura clàssica antiga el suïcidi consistia, sovint, en un mecanisme per a preservar honor i possessions. Amb l’expansió del cristianisme, la representació d’aquesta pràctica quedà força arraconada fins al romanticisme, quan els artistes reprendran amb força el tema i àdhuc la pràctica.
Campeny: Lucrècia
Noble romana, Lucrècia fou violada per Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma. A continuació, reuní la seva família, els explicà el succeït i, per honor, se suïcidà. La indignació popular provocà la fugida del rei, fet que donà lloc a la República.
Decombaz: Rellotge personal
La suïcida més famosa de tots els temps ha estat Cleòpatra, faraona d’Egipte. Casada amb Marc Antoni, declara la guerra a la Roma d’Octavi. Per no ser exhibida com a trofeu pels carrers de Roma, se suïcidà. Se la representa mossegada per un escurçó a prop del cor.
Garnelo: Suïcida per amor
Intens quadre escènic amb la suïcida a terra, davant del llit; una imatge de l’estimat damunt la tauleta, i els familiars, entristits i qui sap si avergonyits, llegint la carta de comiat. El fet que la suïcida sigui dona, pot indicar un acte desesperat per evitar el deshonor.
Natures ben mortes
Abans de la irrupció de les distintes tècniques fotogràfiques i la seva normalització, la gent tenia molt poques maneres de conservar la imatge dels seus éssers estimats una vegada no eren amb ells. En els casos en què era possible, se’ls dibuixava o pintava un retrat d’urgència.
Galofré Oller: Nena morta
Apart dels quadres de gènere, de tema religiós i històric, Galofré Oller també realitzà nombrosos retrats. La mortaldat infantil, fins ben entrat el segle XX, era molt alta. Però, que va motivar retratar aquesta nena morta i no emprar el seu rostre per recrear-la viva?
Masriera: Retrat de la difunta Elisa Masriera Manovens
Francesc Masriera pintà, a la llum de les espelmes, un retrat d’urgència de la seva germana morta. Les preceptives flors blanques indiquen puresa. La pal·lidesa del rostre contrasta amb els ulls entreoberts, un lleuger somriure i una papallona, símbol de metamorfosi vital.
Retrat post-mortem de noia
Amb la preceptiva blancor com a símbol de puresa en els casos de decés infantil, el daguerreotip anirà substituint la pintura com a record d’emergència davant d’una mort. Amb l’expansió de la fotografia, la gent tindrà moltes ocasions per a acumular imatges i ser recordada.
Topografies de la memòria
Una altra tècnica per a preservar el record dels difunts, era fer-los una màscara abans d’enterrar-los. Persona, en llatí, dona nom a les màscares dels actors. D’aquí el mot “personalitat”. La màscara mortuòria pretén conservar l’excepcionalitat individual de l’ésser que ja no és, de resumir una essència en un rostre.
La desconeguda del Sena
La desconeguda més famosa de la història dona rostre a la màscara d’aquesta noia que, es diu, va morir ofegada al Sena. La seva bellesa mortal feu fortuna entre els artistes, i Rusiñol en conservava una còpia. També donà rostre als maniquins de reanimació cardiopulmonar.
Gargallo: Màscara d'Isidre Nonell
És sorprenent la quantitat de màscares mortuòries d’artistes que conserven els museus de Catalunya. En el cas d’aquesta, cal destacar-ne l’autor, l’escultor Pau Gargallo. I el fet que Nonell morí de tifus just després d’assolir un reconeixement artístic llargament negat.
Matamala: Màscara mortuòria d'Antoni Gaudí
Antoni Gaudí fou atropellat per un tramvia el 7 de juny del 1926. Tres dies després, moria a l’Hospital de la Santa Creu. Entre plors, el jove escultor Joan Matamala li’n feia la màscara. Matamala conclourà la façana del naixement a la Sagrada Família el 1934.
El cementiri de l’art
Els museus, de vegades, són cementiris en un sentit literal, perquè acullen fragments de morts tancats en reliquiaris, i cadàvers sencers encara que estiguin momificats. En un sentit més simbòlic, un museu és un mausoleu de llegats artístics. I àdhuc, el cànon afavorit per les col·leccions dels museus condiciona la llibertat creativa contemporània, per això el futurista Marinetti en propugnava la destrucció.
Mòmia Nesi
Eduard Toda, l’Indiana Jones català, va donar al Museu Víctor Balaguer l’única mòmia egípcia que hi ha a Catalunya. Es tracta de Nesi, el cos momificat d’un infant de sexe indeterminat, d’uns cinc anys. Duu, inscrita, una protecció de la deessa Nut i una invocació a Osiris.
Portella: Braç reliquiari de sant Valeri
A l’interior d’aquest braç de plata, procedent de Roda d’Isàvena (Osca), s’hi conserva sencer un os d’avantbraç que porta una cartel·la amb el nom de sant Valeri. L’any 1050, restes que es creien d’aquest bisbe van arribar a Roda. Se les van acabar repartint amb Saragossa.
Güell: Cementiri al capvespre
Pintor paisatgista i escriptor, Hortensi Güell fou seguidor de l’estil tardo-romàntic de Modest Urgell, i dels seus melancòlics cementiris a l’hora del capvespre. A causa d’un desengany amorós, Güell decidí acabar amb la seva vida llençant-se al mar.
Rusiñol: Sense títol
Rusiñol feia befa de tot, fins i tot de la mort. Com en aquest plat basat en l’univers del Senyor Esteve, on denuncia la hipocresia del supervivent: “Espérame. Tu inolvidable Esteve” resa la inscripció, que contradiu la cara de satisfacció del vidu. Que vagi esperant...
Boltanski: Réserve de Suisses morts
La burocràcia més mundana també s’ocupa de la mort. Boltanski creà un particular cementiri/arxiu a base de fotografies de morts, extretes de les pàgines d’obituaris de diaris suïssos. Són morts tan normals com nosaltres, per això fan encara més por.
Tot allò que no és mort, però tampoc no és viu...
Pot haver-hi vida, després de la mort? Una existència immaterial no pot ser qualificada, estrictament, de vida. Aleshores, amb quins mots hauríem de qualificar una vida que ha creuat el llindar de la mort? Una vida eterna, lliure de la mort, pot seguir essent anomenada vida? El que no diuen les paraules, potser es llegeix en les imatges.
Cao Luaces: Levántate y fuma (lema). Cigarrillos París
“Llàtzer, vine cap a fora” (Jn 11, 43). Amb aquesta contundent instrucció, Jesús va ressuscitar el germà de les seves amigues Marta i Maria. José María Cao ironitza sobre aquest famós passatge fent ressuscitar un mort al qual Jesús ofereix una cigarreta de la marca París.
Solà: Enees i la Sibil·la de Cumes visiten l'Estix
Segons explica Virgili a l’Eneida, Enees visità la Sibil·la de Cumes, a la costa de la Campània. Junts, descendiran a la llacuna de l’Estix i arribaran a l’Hades en la barca de Caront, amb l’objectiu de visitar el pare de l’heroi, que havia mort feia poc.
Decoració mural
En la iconografia cristiana medieval, l’Apocalipsi ocupa un espai central. En el conjunt de Sant Pau de Casserres, els àngels trompeters (quatre, en lloc dels set preceptius) anuncien Jesús, i la resurrecció dels morts prèvia al Judici Final. Temor i esperança.
Orant
Aquest orant preromànic tornà a la vida en aparèixer sota unes pintures romàniques a l’església de Sant Quirze de Pedret. Cal entendre’l en un context apocalíptic: un paó sosté un cercle dins del qual hi ha l’orant. En la simbologia romànica, el paó és signe d’immortalitat.
