«Un dia sense riure és un dia perdut.» Charles Chaplin
Full per a zoòtrop. Segle XX. 3,5 x 31,4 cm. Núm. de registre MFM S-28229. Museu Frederic Marès.
Jueu del Raval, 1763. Talla de fusta, 40 x 80 x 30 cm. Núm. de registre MR 002230. Museu de Reus.
Francesc Domingo Marqué. Cinc cavallers rient, s/d. Guaix sobre paper, 7,5 x 15 cm. Núm. registre: 1683. Museu Abelló.
Nicole Florensa. Visita dels amics de Barcelona al taller d’Apel·les Fenosa al boulevard Saint-Jacques, juliol de 1955. Fotografia. Fons de la Fundació Apel·les Fenosa.
Antoni Batllori (Toni). Sense títol, 2001. Impressió digital, 17,5 x 25 cm. Núm. de registre: ME 2744. Museu de l’Empordà. Donació del GEES (Grup d'Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat), 2021.
Riure al Museu
Comissariat per Jaume Capdevila (KAP)
Dibuixant d'humor i caricaturista
L’humor és una de les coses més difícils de definir que hi ha, però, en canvi, és una de les més fàcils d’experimentar. Es tracta definitivament d’una de les característiques que ens converteix en humans: és un mecanisme que uneix funcions cognitives, lingüístiques, psicològiques i socials sota un format lúdic.
Es pot desencadenar el riure amb un estímul físic (les pessigolles) o sota un estímul intel·lectual que anomenem humor. L’humor, inabastable experiència de la qual tan sols gaudim els humans (i potser no tots!), tan ric com fascinant, té diverses cares i funcions: de la comicitat compartida a la subtil ironia, de la sàtira punyent a l’humor negre. De la bufonada emancipadora a l’escarni sàdic. De la facècia de la gresca ritual i col·lectiva a la burla amb càrrega política o social; del somrís íntim, terapèutic i alliberador a la rialla convulsa, franca i excitant. L’humor impregna l’existència humana. I per això trobem manifestacions humorístiques des de temps remotíssims i en tots els àmbits.
Els museus, com a dipositaris del llegat cultural, artístic i patrimonial de la nostra història, són plens d’obres vinculades a alguna de les facetes de l’humor. Descobrim-ne algunes?
Universal i ancestral
«L’home pateix tan terriblement al món que s’ha vist obligat a inventar el riure.» Friedrich W. Nietzsche
El sentit de l’humor és la capacitat humana de percebre alguna cosa com a còmica o graciosa. Aquesta capacitat provoca un estímul que pot manifestar-se físicament, en forma de riure o rialla, però és sobretot un estímul intel·lectual, relacionat amb la percepció, amb el fet d’adonar-se, d’entendre, de copsar un matís que modifica el sentit d’una realitat, i pot produir-se en qualsevol moment, en qualsevol lloc o circumstància. La capacitat de riure es desperta en tots els humans en els primers mesos de vida i, en contraposició al plor, acompanya el nadó en l’aprenentatge i assimilació de totes les novetats a què s’enfronta el seu petit cervell en desenvolupament. Té una dimensió íntima i privada –el nostre riure depèn tant de la nostra predisposició anímica com del nostre bagatge social, cultural i intel·lectual– i alhora una dimensió social, compartida. És encomanadís i a voltes incontrolable. I absolutament universal i present en la vida dels éssers humans des de temps immemorials.
Bust clàssic de sàtir jove, finals del segle I-primera meitat del segle II. Marbre, 30 x 26,5 x 27 cm. Núm. registre MR 008085. Museu de Reus.
Buda rialler, segle XIX. Escultura de pasta ceràmica. Núm. registre MFM S-25556. Museu Frederic Marès.
Màscara tailandesa, 1999. Fusta, 25 x 27 x 12 cm. Núm. registre: 6189. Museu Abelló.
Mènsules. Antiga església de Sant Joan de Lleida, segle XIII. Escultura en pedra. Núm. registre: MLDC 477. Museu de Lleida. © Fotografia: Llorenç Melgosa
Mènsules. Antiga església de Sant Joan de Lleida, segle XIII. Escultura en pedra. Núm. registre: MLDC 561. Museu de Lleida. © Fotografia: Llorenç Melgosa
La representació de la rialla
«Quantes coses hi ha en una rialla! És la clau secreta amb què es desxifra un home sencer.» Thomas Carlyle
La rialla és fascinant, perquè es tracta d’una reacció purament física a un estímul emocional o intel·lectual. Es pot forçar un somrís, però és difícil imitar (i reprimir) la franca riallada que ens fa explotar en convulsions incontrolables, originada per alguna cosa que ens ha semblat veritablement divertida.
La rialla és anterior al desenvolupament del llenguatge. Es tracta d’un gest que juxtaposa una reacció biològica i psicològica davant de qualsevol fet vital. La compartim amb els grans simis, de manera que l’arrosseguem d’estadis evolutius primigenis i esdevé fonamental en la comunicació oral-gestual, alhora que guia les relacions interpersonals, afavorint el desenvolupament del sentit de comunitat.
Pere Vidiella. Somriure, segle XX. Terracota pintada, 16 x 10 x 19,5 cm. MAMT NIG 3761. Museu de Tarragona.
Màscara facial antropomorfa, àrea Wè, Guere-Wobe, segona meitat del segle XX. Fusta, 27 x 15 x 10 cm. Núm. registre: 458. Museu Abelló.
Cap d’àngel, c. 1330. Escultura de pedra tallada, 11,5 x 8,7 x 7,5 cm. Santa Maria de Poblet, Tarragona. Núm. registre: MFM 605. Museu Frederic Marès.
Mare de Déu amb el nen. Segle XIV. 68 x 27 x 14 cm. Núm. registre: MFM 848. Museu Frederic Marès.
Josep Clarà i Ayats. Alegria Infantil, vers 1900. Guix, 24 x 31 x 17 cm. Núm. registre 134.631. Museu de la Garrotxa.
Una religió seriosa… o no tant
«L’humor és l’instint de prendre’s el dolor de broma.»
Max Eastman
Agustí Pujol I. Sant Bartomeu Apòstol, 1587-1589. Talla de fusta, pintura al tremp, pa d’or, 127 x 55 x 43 cm. Núm. registre: MR 001466. Museu de Reus.
Les diferents religions, que pretenen comunicar els éssers humans amb allò que és diví mitjançant un seguit de pràctiques, rituals, costums i creences, són totes essencialment serioses. I és que, mentre que per a totes les religions sempre hi ha un seguit de coses que són sagrades, el riure, mitjançant la ridiculització, té un enorme poder dessacralitzador. Les antigues cosmogonies poblades per diferents divinitats permetien la convivència de déus seriosos i rabiüts amb altres encarregats de la broma i la tabola. Però amb el monoteisme, la broma és desnonada dels cels. La llei divina s’imposa mitjançant la temença de Déu… però l’humor allunya el temor.
Socarrat. Paterna, segle XV. Terracota pintada amb manganès i ferro, 44 x 36 x 3 cm. MCB 5549. Museu del Disseny.
Per això les escriptures són rigorosament serioses i la iconologia cristiana es focalitza en el dolor, el martiri i el patiment. Però l’humor, que és indissociable de l’experiència humana, acaba per escolar-se per les escletxes de l’ortodòxia, i així, el trobem en els marges dels llibres que es copien als scriptoriums, en retaules, capitells o mènsules. La ridiculització s’aplica a qui s’allunya de la llum, i així, el grotesc dimoni al peu de Sant Bartomeu o al frontal de l’altar de Gia són representats com a personatges recargolats i ennegrits, lluny de la gràcia divina.
Servidora decorada en verd i manganès, s. XIV. Museu de Manresa, MCM2196.
Iohannes. Taller de la Ribagorça. Frontal d’altar de Gia, s. XIII. Tremp, relleus d’estuc i restes de full metàl·lic colrat sobre fusta, 100 x 146 x 8 cm. Núm. catàleg 003902-000. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Barrilaires i bromistes
«La gent no sempre s’adona de quanta veritat, saviesa i serietat s’amaga sota la màscara d’un bufó.»
André Gide
El sàtir és un personatge mitològic que serveix als grecs per palesar les facetes més incorrectes del comportament humà, amb les banyes, orelles punxegudes i peülles de cabrit que uns segles més tard han d’heretar els dimoniets que fan el mateix paper en el credo catòlic.
Amb el desenvolupament urbà a partir del Renaixement es produeix una domesticació del riure. La ciutat té por del riure descontrolat perquè pot ser l’inici de la bullanga, el tumult i la subversió. La disbauxa pot acabar en disturbis; per això, les manifestacions d’alegria descontrolada es van modulant, s’acoten i ritualitzen.
El bard, el goliard o el bufó professionalitzen la pulsió humorística de les societats, que també es canalitza mitjançant el circ, el teatre, la comèdia, la música o figures grotesques de la cultura popular.
Cap de Silè. Marbre blanc, segle II dC. Núm. inv. MLDC 589. Museu de Lleida.
El Festí de Baltasar. Beatus de la Seu d’Urgell, s. X. Còdex anònim. F 219, núm. inventari 501. Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
Joaquim Pla i Dalmau. Circ barat, 1958. Núm. reg. 250.204. Museu d’Art de Girona. Fons d’Art de la Diputació de Girona. Foto: Rafel Bosch.
Anònim. Rajoles d’oficis, segle XVIII, Pisa. 53,5 x 40,5 cm. Núm. inventari: MEV 23914, 23916, 23918, 2643, 2641, 23913, 23917, 23912, 3174, 23919, 23920, 23915. Museu d’Art Medieval.
La gresca col·lectiva
«Per Carnaval, tot s’hi val.» Refrany popular
El riure és central en la majoria de les celebracions col·lectives arreu del mapa i enllà dels temps. Bufons, pallassos, folls, nans, monstres i emmascarats que inciten al sarau, la ballaruga, la broma i la paròdia mediatitzen la necessitat de diversió de les diferents societats. En algunes festes, la transgressió té un paper fonamental: de les Dionísies i bacanals gregues i romanes a l’extingit Risus Paschalis, el nostre Carnestoltes o la festa jueva de Purim, la disfressa i l’humor serveixen per alliberar els homes del seu feixuc dia a dia mitjançant les màscares, la inversió de rols i la paròdia. En altres, l’humor s’hi fa present a causa de la relaxació de la pressió de les normes socials, els efectes de l’alcohol i la desinhibició provocada per la barrila col·lectiva i gregària.
L’humor obre la porta a l’alliberament, ofereix una vàlvula d’escapament a la pressió de la vida quotidiana i resulta a la vegada una eina per perpetuar l’ordre social establert: la disfressa permet una relaxació de les normes socials, un simulacre d’alliberament que evita que hi hagi una reclamació d’alliberament real que posi en perill el sistema. La festa és una catarsi col·lectiva que actua a la vegada com a mecanisme de control.
Joan Abelló. El gran carnaval del món, 1979. Oli sobre tela, 195 x 255 cm. Núm. registre: 2041. Museu Abelló.
Lola Anglada. Carnestoltes. Les danses, 1949. 35 x 49,5 cm. Núm. registre 9121. Biblioteca Museu Víctor Balaguer.
Bossa de confeti o caramels del Carnaval, 1916. Seda, 23 x 18 x 0,5 cm. Núm. registre MR 013725. Museu de Reus.
Àlex Grifeu. Cartell Carnaval de Roses, 2001. 68 x 48 cm. MDB 1295. Museu del Disseny.
Quina cara!
«El retrat i la caricatura, a nivell figuratiu, representen els pols oposats d’una escala imaginària que oscil·la entre el màxim de figuració realista i el màxim grau d’abstracció.» María Albérgamo
Una caricatura és un retrat fisonòmic en el qual es produeix una distorsió –sigui per addició, substitució o el·lipsi– que modifica la forma del rostre representat. Però en una bona caricatura, com més gran és la deformació, més gran és la semblança. De fet, el secret d’una bona caricatura el descriu precisament Ernst Gombrich, qui, amb el seu col·lega homònim Ernst Kris, va dedicar el 1940 un petit llibre a l’anàlisi d’aquesta modalitat artística, quan ens diu que el plaer en la contemplació de la caricatura rau en «el descobriment teòric de la diferència entre la semblança i la seva equivalència». És a dir: el cervell humà gaudeix en descobrir els trets més distintius del rostre original amagats sota la distorsió artística.
La caricatura apareix durant el Renaixement, de la mà dels germans Carracci, Bernini i Leonardo da Vinci. En el mateix moment i en els mateixos tallers on es van fabricar algunes de les més belles imatges de la història de l’Art, neix també la caricatura, els ritrattini carichi –“retrats carregats”–, dibuixos en què s’utilitza l’exageració, la deformació i qualsevol altre recurs que permeti a l’artista aconseguir més expressivitat. Alliberada de les exigències del cànon acadèmic, la caricatura ha servit per eixamplar els marges de l’expressivitat artística i ha gaudit d’una enorme difusió popular a les pàgines de la premsa dels segles XIX i XX.
Francesc Soler i Rovirosa / Manuel Casagemas / Joan Ballester. Àlbum de caricatures, mitjans del segle XIX. Paper i aquarel·la, 30 x 21 cm. Núm. registre: MFM 6277. Museu Frederic Marès.
Lluís Bagaria. Caricatura de Miquel Utrillo, 1924. Llapis sobre paper, 18,8 x 12,8 cm. Núm. de registre: 4789. Museu Abelló.
Lluís Bagaria. Caricatura de Smith, 1924. Llapis sobre paper, 18,8 x 12,8 cm. Núm. de registre: 4790. Museu Abelló.
Nicolás Martínez Lage, “NIKO”. Francisco Franco, c. 1950. Retolador sobre cartolina, 31,5 x 23,4 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Donació de la Família Martínez Andrea, 1993.
Caricatura de Ramon Casas, c. 1910. Tinta, aquarel·la i guaix sobre paper, 58 x 40 cm. Núm. registre: 698. Museu d’Art de Sabadell.
Isidre Nonell. En Nonell i en Pere Romeu, c. 1909. Tinta i guaix sobre paper. Núm. de catàleg: 043902-D. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Jean-Michel Basquiat. Autoretrat, 1986. Pintura acrílica sobre tela. Núm. de registre 0413. Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Riure contra la censura
«Quan al tirà se li pot dir tirà, l’humor deixa de ser necessari.» Cándido
La premsa il·lustrada es desenvolupa durant el segle XIX juntament amb els procediments tècnics que permeten una millor reproducció d’aquestes imatges. Així, el dibuix passa de ser tot just un complement decoratiu en les publicacions de principis de segle a tenir una importància fonamental que afavorirà la consolidació de tot un tipus de premsa basada en la imatge.
El poder de penetració icònic afavoreix la difusió d’idees entre un públic precàriament alfabetitzat. Però, a més, la capacitat que té l’humor de jugar amb dobles sentits, metàfores visuals i la possibilitat de parlar d’una cosa sense necessitat d’explicitar-la converteixen el dibuix satíric en una eina fabulosa per eludir la pressió de la censura. I és que la premsa del nostre país ha estat sempre sotmesa a un control ferotge dels seus continguts per evitar la propagació d’idees subversives.
El Charlatán. Barcelona. Any II, sèrie 2a, Núm. 42 (23 de desembre de 1887). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. © Fotografia de Carles Pujades.
Autors com Feliu Elias van haver-se d’exiliar en diverses ocasions al llarg de la seva carrera per evitar topades amb la justícia a causa de les seves vinyetes.
D’altres, com Josep Escobar, van ser represaliats després de la Guerra Civil per les caricatures que havien publicat durant el conflicte.
Feliu Elias Apa. Vaca boja. Dibuix satíric. Tinta sobre paper. Museu de Valls.
L’humor que fa pensar
«Qui ens fa riure és un còmic. Qui ens fa pensar i després riure és un humorista.» George Burns
Darrere la rialla provocada per un acudit hi ha un mecanisme cognitiu complex que ha permès al cervell establir una relació entre dos elements que aparentment no la tenien. Per això, quan no som capaços de percebre aquesta connexió, diem d’un acudit que no l’hem “entès”. El fet d’entendre és fonamental en l’humor, i el profund plaer que proporciona la comprensió sobtada té una manifestació física que és la rialla. Però, per entendre una broma, ens cal conèixer el codi, ens cal identificar un context en el qual la facècia pren sentit.
JUMA (Josep M. Francisco). Cenicienta (cendrer), 1977. The Original Cha-Chá / Insòlit. Resina, 15,5 x 6,5 x 19 cm. Núm. registre: MADB 136994. Museu del Disseny.
Per aquest motiu, moltes vegades no som capaços de riure de manifestacions humorístiques que havien fet riure els nostres avis, i els fills riuen de coses que no fan gràcia als pares: els contextos socials, culturals i personals canvien i, per tant, el mecanisme de l’acudit es desajusta completament.
Josep Palau Oller. Dibuix. Publicat a Papitu, 1910. Fundació Palau.
Carles Hernández Mor (Carles H. Mor). La cadira com seu. Fotografia, 2015. ME 2367. Museu de l’Empordà. Donació de l’Associació Cultural La Muga Caula, 2015.
Joan Brossa. O d’ouera, 1969. Fusta, vinil i ferro, 35,4 x 41 x 38 cm. Núm. registre 4985. Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Una estètica de la comicitat
«La gent que veu un dibuix a The New Yorker pensa automàticament que és divertit perquè és una caricatura. Si ho veu en un museu, pensa que és artístic; i, si el troba en una galeta de la sort, pensa que és una predicció.» Saul Steinberg
El grafisme associat amb la comicitat s’allunya de l’academicisme i és senzill i expressiu. Gargots sintètics que permeten copsar immediatament, sense perdre’s en detalls. De fet, els vivaços dibuixos del romànic, que originalment no tenen cap mena de connotació còmica, vistos amb la mirada contemporània poden revestir-se d’humorisme, ja que s’allunyen del realisme i comparteixen recursos expressius amb manifestacions artístiques que per a nosaltres no són “serioses”, com el còmic, el dibuix d’humor, els grafitis o el grafisme infantil.
L’Orant. Església de Sant Quirze de Pedret, segle X-XI. Decoració mural, pintura al fresc, 135 x 122,5 x 5 cm. Núm. de registre: MDCS 1. Museu Diocesà de Solsona.
Josep Maria de Sucre. Sense títol, 1964. Pintura sobre tàblex, 96 x 72 cm. Núm. inv. 257. Museu de Granollers.
Desconegut. Homiliari de Breda, segle XI. Museu d'Art de Girona, núm. reg. MDG0044. Fons del Bisbat de Girona. Foto: Rafel Bosch.
Alfred Sisquella i Oriol. Escena religiosa de caràcter humorístic, s/d. Dibuix a tinta sobre paper, 15,4 x 21,1 cm. Museu del Cau Ferrat de Sitges. Fons Cau Ferrat, núm. inv. FM 31. © Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges.
La persuasió del somriure
«El secret de l’humor és la sorpresa.» Aristòtil
L’humor té un important component pedagògic: genera complicitat, facilita l’atenció i estimula la creativitat. Així, un cop comprovat aquest potencial didàctic, s’ha emprat en fórmules diverses per tal de fomentar aprenentatges diversos.
Les primeres revistes infantils fan servir els dibuixos humorístics com a eina per instruir i fer penetrar valors a la quitxalla. Nombroses publicacions, des d’En Patufet a TBO o els més moderns L’Infantil i Cavall Fort, han seguit aquesta via.
Joaquim Calderer. Quimet Trapella que tot ho esgavella. Planxa per a la impressió d’una pàgina de la revista L’infantil. Seminari de Solsona. Museu de Solsona.
NIT (Joan Macias). Los grandes inventos de TBO: Aparato para evitar el espectáculo repugnante de los condenados… Tinta i llapis de colors sobre paper, 24,9 x 34 cm. Museu de Cerdanyola.
Així mateix, aviat la publicitat va descobrir el potencial comunicatiu de l’humor i l’ha fet servir per ampliar l’abast de penetració dels seus missatges comercials. Alguns dels nostres millors dibuixants d’humor, com Cesc, han excel·lit també en el marc de la publicitat.
Àngel Grañena. Antispasmina Cólica, 1956. Targeta publicitària, 16,7 x 11,9 cm. GAGB 9307/14. Museu del Disseny.
Cesc. Cartell Dia del Llibre 1977. 66,7 x 47,6 cm. Núm. registre MDB 10151. Museu del Disseny.
Sàtira política i social
«La sàtira és l’arma més eficaç contra el poder: el poder no suporta l’humor, ni tan sols els governants que es diuen democràtics, perquè el riure allibera l’home de les pors.» Dario Fo
La sàtira, que ataca de forma ferotge emprant l’enginy, és present en la literatura, la música i les arts escèniques al llarg de la història, ja que busca la màxima efectivitat arribant al màxim de públic. Així, a partir del segle XIX troba un lloc privilegiat a la premsa, on esdevé, associada amb la caricatura, una arma de combat polític i social. Els dibuixos deformats, estrafets i grotescos dels rivals polítics omplen les pàgines de la premsa satírica. Catalunya ha estat un país amb una efervescent premsa satírica, i diverses generacions d’esmolats dibuixants de premsa han construït una obra de gran interès. Les hemeroteques amaguen veritables obres mestres de l’humor més periodístic, crític i punyent.
Sébastien Charles Giraud. Gravat sobre el Théâtre National de l’Opéra (caricatura), 1899. Gravat sobre paper, 54,5 x 70 cm. Núm. registre: 09232. Museu Abelló.
Tomàs Padró. La Campana de Gràcia. Barcelona. Any II, Batallada LX. 25 de juny de 1871. Biblioteca Museu Víctor Balaguer. © Fotografia de Carles Pujades.
Ricard Opisso. Jo hauria d’ésser aviador, 1915. Tinta sobre paper, 31,8 x 27,9 cm. Núm. del catàleg: 076922-D. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Joan Antoni Poch (JAP). Sense títol, 2000. Impressió digital. ME 2792. Museu de l’Empordà. Donació del GEES (Grup d’Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat), 2021.
L’humor subversiu
«No s’ha de prendre res seriosament en aquest món; la veritable saviesa consisteix a saber riure.» Zsolt Harsányi
Un dels principals components de l’humor és la transgressió. El grafisme amb intencionalitat còmica, humorística o satírica pot transgredir les normes i les convencions del dibuix acadèmic i alterar la manera de representar la realitat en els seus dibuixos, aconseguint així augmentar l’eficàcia emocional de la imatge i potenciar-ne el missatge. Així com una fotografia reprodueix la realitat, el dibuixant filtra aquesta realitat i la reinterpreta, per la qual cosa la imatge resultant sempre acaba tenint un valor afegit. Un dels motors més potents de la caricatura és la seva capacitat de provocació i transgressió. Transgressió icònica o estètica, o provocació ideològica. Burxar en la moral, desafiar el poder, trencar les idees preestablertes o saltar-se els límits de les convencions semàntiques o gràfiques… tot li és permès a la sàtira gràfica, i així s’ha fet servir per tractar temes delicats o en moments crítics, com la Guerra Civil.
Ramon Puyol. El acaparador, 1936. Litografia sobre paper, 68,2 x 48,3 cm. Núm. del catàleg: 128084-G. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Núria Pompeia (Núria Vilaplana i Boixons). Dibuixos per al llibre Maternasis, 1967. Tinta i collage sobre paper. Núm. del catàleg: 254647-CJT. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Josep Sancho Piqué. Horrors d’una guerra, 1939. Tinta sobre paper, 24 x 32 cm. MAMT NIG 1005 / MAMT NIG 945 / MAMT NIG 937. Museu de Tarragona.
Ramon Calsina. Tragèdia. Violència Masclista, 1929. Llapis sobre paper, 67 x 50 cm. Núm. de Registre 5988. Museu Abelló.
Joan Brossa. Espanya, 1971. Serigrafia sobre paper, 63,8 x 44,1 cm. Núm. registre 4529. Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Humor de colors
«El riure neix d’un garbuix de dolors impossibles d’assumir. És una manera, simultàniament cruel i balsàmica, d’afrontar la ferida.» Marta Sanz
Hi ha una curiosa relació semàntica entre l’estètica i diferents modalitats de l’humor, ja que aquestes han estat batejades amb noms de colors que indiquen importants matisos.
Guarda (enquadernació), segle XX. 22,5 x 20,67 cm. Núm. registre GAGB 906/13. Museu del Disseny.
L’humor blanc és el més innocent, innocu, buidat de tota mena de connotacions. L’humor per a nens és tradicionalment blanc, i autors com Pilarín Bayés en són un paradigma a casa nostra.
Pilarín Bayés de Luna. L’escalada de Premsa Catalana, 1975. Museu d’Art de Girona, núm. reg. 137.276. Fons de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art. Foto: Rafel Bosch.
L’humor verd inclou totes les manifestacions que tenen a veure amb el sexe, l’erotisme i tota connotació sensual o luxuriosa, com algun dibuix d’Ismael Smith.
Ismael Smith. Nano (autorretrat), 1907. Escultura fosa en bronze. 40,4 x 17 x 21,4 cm. Museu de Cerdanyola. Llegat de Carles Pirozzini Martí. Núm de catàleg: 040758-000
L’humor negre, per contra, designa un humor amargant, no apte per a tots els paladars, ja que es delecta en aspectes més feixucs de l’existència: la mort, la malaltia, el dolor i el sofriment. Sovint és titllat de desagradable i ofensiu.
Feliu Elias (Apa). Provocador, 1912. Tinta sobre paper, 29 x 24,6 cm. Núm. del catàleg: 072335-D. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Helios Gómez. Lerroux le traitre…, 1936. Gravat, xilografia sobre paper, 29,5 x 27,5 cm. Núm. del catàleg: 214105-011. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Hi ha altres tipus d’humor segons el seu color? Ja em direu si el reivindicatiu Helios Gómez pot considerar-se un representant de l’humor roig o aquesta rajola de Ramon Casas té alguna cosa a veure amb l’humor marró?
Ramon Casas. Els adelantos del segle XX: el vàter, 1899-1903. Rajola d’argila, 13,5 x 13,5 cm. Núm. de registre: 847. Museu d’Art de Sabadell.
Mil maneres de riure
«No hi ha cap esperit perfectament conformat si li falta sentit de l’humor.» Samuel Taylor Coleridge
Mil? No. No hi ha mil maneres de riure. Hi ha més de mil milions de maneres de riure. La rialla esclata en companyia i és agradós compartir-la. Però el sentit de l’humor, és a dir, allò que ens fa riure o no i que modula la intensitat de la nostra resposta davant de l’estímul humorístic, és una cosa absolutament personal i intransferible, íntima, única i preciosa en cadascuna de les persones que hi ha (i hi ha hagut) sobre el planeta. És clar que hi ha una part d’aquests aspectes que són d’origen social i cultural, i els aprenem i interioritzem fins que formen part de nosaltres. Hi ha una comicitat gregària, que es manifesta en les gresques i festes populars, mediatitzades per comediants, pallassos, bufons o ninots de la imatgeria popular –com el Cucut i la Xurruca–, i una altra comicitat que és personal i privada, que viu de la complicitat, com la que unia Ramon Casas i Santiago Rusiñol. L’humor juga amb els significats i els contextos –com Picasso, fent treballar els centaures– i amb els petits detalls, com el deliciós mapa de Barcelona que Frisco dibuixà per a l’Exposició del 29.
Martí Casadevall i Mombardó. Cucut i Xurruca, 1906. Pasta de fusta, 100 x 93 x 89 cm. Núm. registre 2602. Museu de la Garrotxa.
Ramon Casas i Carbó. Rusiñol dalt d’una làmpada de ferro forjat. Barcelona, 1893. Oli sobre tela, 199,8 x 99,7 cm. Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol, núm. inv. 32.008. © Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges.
Pablo Picasso. Els diferents oficis del centaure: picador, cavall de carreta, mestre d'escola. París, 5 de febrer de 1947. Burí sobre coure estampat sobre paper (II estat i definitiu), 30,9 x 25,7 cm (planxa); 37,9 x 28 cm (làmina). Il·lustració per a Ramon Reventós, Dos contes. París-Barcelona, Ed. Albor, 1947. Fundació Palau, Caldes d’Estrac. Núm. de registre 203. © VEGAP.
Frisco Millioud. Cartell Uralita / Exposició Universal de Barcelona, 1929. Museu de Cerdanyola.
Núria Picas. Figures femenines, 1948. 32,5 x 24 cm. Núm. de Registre 6536. Museu Abelló.
Riure’s del mort i de qui el vetlla
«L’humor és la manifestació més elevada dels mecanismes d’adaptació de l’individu.» Sigmund Freud
Construït sobre l’equívoc, nodrit amb la impertinència, el secret de l’humor és que revela les contradiccions que usualment assumim a canvi de viure en societat. La majoria d’institucions socials, les relacions que s’estableixen en una comunitat i el comportament que se’ns exigeix per formar part del grup, vistos fredament i amb distància, esdevenen ridículs. Per això l’humor pot resultar ofensiu, car posa en qüestió alguns punts aparentment fonamentals. La facècia i la transgressió són socialment acceptades, però fins a cert punt. Més enllà d’aquest límit, apareix la intransigència. No és cap novetat afirmar que al llarg dels segles, i encara avui, els principals temes que han estat vetats a l’humor tenen a veure amb el poder polític i el poder religiós. L’humorista esdevé un professional de la transgressió, un diligent repartidor d’oprobis.
Anton Sohn. Lo Magnat (Dansa de la mort), primer quart del segle XIX. Terracota policromada. Núm. Registre: MFM S-25560. Museu Frederic Marès.
Das Pastoras. El Víbora, Extra de Navidad, 1988. Barcelona `{`La Cúpula`}`, núm. 107. 26,5 x 20,5 cm. Núm. de registre A12015.103. Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Col·lecció MACBA, Centre d’Estudis i Documentació.
Miguel Gallardo. La historia de la iglesia, 1979. Tinta xinesa i trames mecàniques sobre paper, 50,3 x 35 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Donació de Miguel Gallardo, 2019.
El riure en la postmodernitat
«Compta la teva edat per amics, no anys. Compta la teva vida per somriures, no per llàgrimes.» John Lennon
L’humor és viu i batega amb la societat. El que ens fa riure avui potser ja no farà el mateix efecte la setmana vinent. O viceversa: el que avui és una tragèdia, amb una mica de temps esdevindrà material per a la comicitat. Ramon Casas parodiava les antigues rajoles d’oficis amb els seus Adelantos del segle XX, recreant-ne l’estètica i actualitzant-ne els continguts.
Ramon Casas. Els adelantos del segle XX, 1899-1903. Aquarel·les preparatòries per a una sèrie de rajoles, 13,5 x 13,5 cm. Núm. de registre: 806, 807, 808, 809, 810, 811, 812, 813, 814, 815, 816, 817, 818, 823, 824, 827, 828, 829. Museu d’Art de Sabadell.
Salvador Dalí i Carles Fages de Climent. El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí, 1961. Auca, 63 x 43,5 cm. ME 2424. Museu de l’Empordà.
Marc Aleu, sota el pseudònim de Cram, importava a les pàgines d’un número de Dau al set l’humor modern que trencava els esquemes de l’humor de patacada de les revistes de riure del franquisme. Mariscal dissenya un joc de salers, jugant irònicament amb formes i referències pop.
Cram (Marc Aleu). Dau al set. Without words, 1954. Publicació. Tinta impresa sobre paper, 25 x 18 cm. Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
O Alfons López incorpora referents de la cultura audiovisual i televisiva del moment a les vinyetes.
Alfons López i Xavier Roca. Canals (Sèrie Aníbal i Victòria), 1996. Tinta xinesa i aquarel·la sobre paper, 39,6 x 32,7 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Donació d’Alfons López, 2016.
Totes les manifestacions humorístiques es construeixen sobre referències que l’emissor i el receptor han de compartir. Si no hi ha un context que embolcalla la facècia, l’humor es dissipa i s’esvaeix.
Javier Mariscal. J. Klandinski (saler), 1991. Porcellana, 9,9 x 6,5 x 5,2 cm. Núm. registre MADB 136364. Museu del Disseny.
Epíleg: qui no sap riure no sap viure
La rialla esclata als teus llavis durant un breu instant i després s’evapora, però la seva escalfor pot durar molta estona. Un somriure es pot dibuixar al teu rostre en qualsevol moment i fa que tot s’il·lumini. Com escrivia Joana Raspall, «només amb un somriure que em facis, tot passant, ja m’omplo d’alegria i veig el món més gran». Una rialla és una joia resplendent, un petit tresor que s’engrandeix quan el compartim i ens recorda el profund batec de la vida al fons del cor. Riure ens enriqueix, perquè ens fa sentir més vius. I estar viu és indubtablement millor que no pas no estar-ho. Riu. Riu, que la vida és curta i la tristor te la furta.
Eva M. Ramon. Jo, tu, ella…, 2013. Impressió digital. Núm. de registre ME2885. Museu de l’Empordà. Donació del GEES (Grup d’Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat), 2021.
Josep Coll. Capturando una bomba, 1950. Tinta i llapis sobre paper. Núm. del catàleg: 254290-000. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Xavier Nogués (Babel). Uix!, 1922. Tinta sobre paper, 15,7 x 19 cm. Núm. de Registre 657. Museu d’Art de Sabadell.