
Música, so i silenci a les col·leccions dels museus de la
Xarxa de Museus d’Art de Catalunya
Comissària: Montse Frisach
“La música és l’art que utilitza els seus mitjans, no per representar fenòmens de la natura, sinó per expressar la vida interior de l’artista i crear una vida pròpia de tons musicals”, va dir Vassili Kandinski, l’artista que, en el moment que esclatava la gran revolució de l’avantguarda a principis del segle XX, més va saber relacionar música i arts visuals. Tant se val si Kandinski era sinestèsic o no, el rus va teoritzar la qualitat sonora dels colors i de les formes com ningú abans que ell.
Música i arts visuals sempre han anat de la mà. Els artistes han creat tot un imaginari de la música. En les obres religioses van omplir les escenes d’àngels músics i cantors però, com els creadors solen ser amics entre tots, també van retratar els músics i ballarins, que, en definitiva, són músics que toquen amb el seu cos i dibuixen en l’espai. Altres obres visuals no parlen explícitament de música i so, però la tenen continguda dins seu.
Aquest itinerari per una trentena d’obres d’art de les col·leccions dels museus que formen part de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya (XMAC) és un passeig en forma de rapsòdia perquè el visitant pugui trobar de manera molt lliure les concomitàncies entre art i música. Un passeig heterodox i atemporal, que manlleva el concepte de “rapsòdia” de l’àmbit de la música per il·lustrar una certa estructura amb què també treballen sovint els artistes visuals.

Una rapsòdia visual amb diferents ritmes
Una rapsòdia es caracteritza per ser una composició musical formada per diferents fragments temàtics units lliurement i aparentment sense relació entre ells. Les diverses seccions de la peça poden ser fins i tot extremadament contràries: una dramàtica al costat d’una alegre; una ràpida al costat d’una lenta… Ritmes i emocions diversos en una sola peça, encara que hi ha sempre una fina línia que les uneix, per més subtil que sigui. Sempre hi trobem ecos i ressonàncies. El resultat d’aquesta unió de peces acostuma a tenir un alt component emocional, toca la fibra molt fàcilment. És per aquesta raó que les rapsòdies solen ser peces d’èxit, com és el cas de la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, de Sergei Rachmaninov; la Rapsody in Blue, de George Gershwin, o la famosíssima Bohemian Rapsody, de Queen.
L’estructura en forma de rapsòdia també serveix per marcar el ritme intern de la mateixa exposició. A més, com es tracta d’una mostra virtual i no heu de transitar per un espai físic, podeu “saltar” fàcilment d’una peça a l’altra, amb total llibertat. Però com passa amb la música, gaudir de l’art en directe és una experiència molt satisfactòria i enriquidora i per això us convidem també a visitar les obres directament als museus.
Si fem cas de la iconografia de les milers d’obres medievals on apareixen àngels músics, el cel cristià és el paradís dels melòmans. Així que si sou amants de la música ja us val la pena portar-vos bé en aquesta vida perquè és en el cel dels cristians on sembla que s’atresoren els sons més excelsos. Les grans jam sessions entre els àngels residents i les ànimes dels grans músics desapareguts de la història humana deuen ser llegendàries. Per als artistes medievals, els grans esdeveniments divins i humans s’anunciaven o s’amenitzaven amb la música d’éssers sobrenaturals, no fos que la música que feien els humans incités a actes pecaminosos. Així que quan una música ens toca l’ànima, encara la definim com a “música celestial”. Sembla ser que en els moments més complicats i sanguinaris, com el Judici Final o la Passió de Crist, també sona música però en aquest cas és una banda sonora semblant a una pel·lícula de terror.
Els artistes plàstics han estat amics de músics i ballarins, els han retratat i han representat la màgia dels concerts i els moviments en l’aire dels dansants. Com si la música i la dansa es pogués atrapar dins d’una tela, la pedra o el marbre. Gràcies a ells també hem vist els rostres dels músics anònims de carrer o els músics sense nom. Tot això, sense deixar d’invocar mai a les muses i santes.
La música en les obres d’art visuals no només està en l’aparició de la música de manera naturalista o en el seus intèrprets. Les formes, la distribució dels diversos elements, els colors, els traços i els gruixos, la vibració de la composició són com les notes, els acords i el ritme d’una peça musical. La música està sobre un pentagrama o en la improvisació d’una banda però també en el moviment en l’espai en la dansa. Sovint les escultures abstractes són com els apunts dels coreògrafs; les pinzellades nervioses a les pintures com la cadència del jazz i en els mons paral·lels imaginats pels pintors s’amaga una música interna desconeguda i misteriosa.
John Cage va confirmar amb la seva 4’33’’ que és impossible compondre una peça musical completament silenciosa. Mentre s’interpreta l’obra és molt difícil que no s’incorpori algun so, per mínim que sigui, per més que s’intenti. De la mateixa manera no és cert que Malévitx creés el no-res amb pintures com Blanc sobre blanc o Quadrat negre sobre fons blanc. El silenci és una utopia. La música sense silenci, però, no pot existir. “Hi ha qui pensa que la mort és el que li dona sentit a la vida. Per la mateixa regla de tres, el silenci podria ser l’únic que li dona sentit a la música”, escriu Mark Tanner, en el seu llibre Música i meditació. Jordi Savall va interrompre un cop l’òpera Orfeo al Liceu a causa dels sorolls de la gent que se sentien durant els segons de silenci de la composició de Monteverdi: “Els silencis són tan importants com els moment farcits de nota”. Les obres d’art visuals també contenen silencis molt diversos i ens provoquen silencis, en un món saturat de soroll.