Música, so i silenci a les col·leccions dels museus de la
Xarxa de Museus d’Art de Catalunya
Comissària: Montse Frisach
“La música és l’art que utilitza els seus mitjans, no per representar fenòmens de la natura, sinó per expressar la vida interior de l’artista i crear una vida pròpia de tons musicals”, va dir Vassili Kandinski, l’artista que, en el moment que esclatava la gran revolució de l’avantguarda a principis del segle XX, més va saber relacionar música i arts visuals. Tant se val si Kandinski era sinestèsic o no, el rus va teoritzar la qualitat sonora dels colors i de les formes com ningú abans que ell.
Música i arts visuals sempre han anat de la mà. Els artistes han creat tot un imaginari de la música. En les obres religioses van omplir les escenes d’àngels músics i cantors però, com els creadors solen ser amics entre tots, també van retratar els músics i ballarins, que, en definitiva, són músics que toquen amb el seu cos i dibuixen en l’espai. Altres obres visuals no parlen explícitament de música i so, però la tenen continguda dins seu.
Aquest itinerari per una trentena d’obres d’art de les col·leccions dels museus que formen part de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya (XMAC) és un passeig en forma de rapsòdia perquè el visitant pugui trobar de manera molt lliure les concomitàncies entre art i música. Un passeig heterodox i atemporal, que manlleva el concepte de “rapsòdia” de l’àmbit de la música per il·lustrar una certa estructura amb què també treballen sovint els artistes visuals.
Una rapsòdia visual amb diferents ritmes
Una rapsòdia es caracteritza per ser una composició musical formada per diferents fragments temàtics units lliurement i aparentment sense relació entre ells. Les diverses seccions de la peça poden ser fins i tot extremadament contràries: una dramàtica al costat d’una alegre; una ràpida al costat d’una lenta… Ritmes i emocions diversos en una sola peça, encara que hi ha sempre una fina línia que les uneix, per més subtil que sigui. Sempre hi trobem ecos i ressonàncies. El resultat d’aquesta unió de peces acostuma a tenir un alt component emocional, toca la fibra molt fàcilment. És per aquesta raó que les rapsòdies solen ser peces d’èxit, com és el cas de la Rapsòdia sobre un tema de Paganini, de Sergei Rachmaninov; la Rapsody in Blue, de George Gershwin, o la famosíssima Bohemian Rapsody, de Queen.
L’estructura en forma de rapsòdia també serveix per marcar el ritme intern de la mateixa exposició. A més, com es tracta d’una mostra virtual i no heu de transitar per un espai físic, podeu “saltar” fàcilment d’una peça a l’altra, amb total llibertat. Però com passa amb la música, gaudir de l’art en directe és una experiència molt satisfactòria i enriquidora i per això us convidem també a visitar les obres directament als museus.
Si fem cas de la iconografia de les milers d’obres medievals on apareixen àngels músics, el cel cristià és el paradís dels melòmans. Així que si sou amants de la música ja us val la pena portar-vos bé en aquesta vida perquè és en el cel dels cristians on sembla que s’atresoren els sons més excelsos. Les grans jam sessions entre els àngels residents i les ànimes dels grans músics desapareguts de la història humana deuen ser llegendàries. Per als artistes medievals, els grans esdeveniments divins i humans s’anunciaven o s’amenitzaven amb la música d’éssers sobrenaturals, no fos que la música que feien els humans incités a actes pecaminosos. Així que quan una música ens toca l’ànima, encara la definim com a “música celestial”. Sembla ser que en els moments més complicats i sanguinaris, com el Judici Final o la Passió de Crist, també sona música però en aquest cas és una banda sonora semblant a una pel·lícula de terror.
Lluís Dalmau, Verge dels consellers, 1443-1445. Pintura sobre taula, 316 x 312,5 x 32,5 cm.
Dipòsit de l'Ajuntament de Barcelona, 1902. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Verge dels consellers
En aquesta obra de Lluís Dalmau, un encàrrec per decorar una capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona, els àngels cantors, molt semblants als que pintava Van Eyck, aporten solemnitat a aquesta reunió a major glòria dels consellers de la ciutat, presidida per la Marededéu i amb la presència de Santa Eulàlia i Sant Andreu. Els àngels porten la partitura a la mà amb un fragment del Càntic dels Càntics. En el ric tro de fusta, on seu la Verge, hi trobem també dos simis músics que toquen una cornamusa i un flautí, però el seu so no és ni de bon tros tan celestial com els dels àngels.
Pere Robredo, Àngels músics, 1507-1510. Daurat i policromat sobre fusta.
Provinent de l’església de Sant Feliu de Girona. Museu d’Art de Girona
Àngels músics
A la sala 9 del Museu d’Art de Girona s’exposen les taules i els fragments del que va ser el gran retaule de Sant Feliu, que ocupava l’absis de l’església de Sant Feliu de Girona. Setze anys va trigar a completar-se aquesta gran obra, que va estar a l’església fins a la Guerra Civil. Els autors van ser els pintors Perris de Fontaines i Joan de Borgonya i els escultors Pere Robredo i Joan Dartrica. Robredo, burgalès de naixement, es va dedicar a completar els ornaments de fusta del retaules, entre ells aquests àngels músics que ara semblen observar el visitant del museu, alçats sobre una parella de benaurats pregant. La música celestial acompanya els seus precs.
Pere Serra, Mare de Déu dels àngels, cap a 1385. Tremp i daurat amb pa d'or sobre fusta, 195,8 x 131 x 11 cm.
Procedent de la catedral de Tortosa. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Mare de déu del Àngels
En la taula central d’un retaule per a una de les capelles de la catedral de Tortosa, Pere Serra va pintar a tota una orquestra d’àngels músics, que celebren la dolça maternitat d’una de les Marededéus més boniques del gòtic català. No només és una imatge devocional. Pere Serra sembla molt interessat també en documentar part dels instruments musicals del seu temps: el llaüt, l’arpa, la viola de mà, la flauta, el saltiri, l’òrgan portatiu. Només falten les percussions per completar aquesta exquisida orquestra.
Jaume Cabrera, Compartiment d'un retaule amb la Mare de Déu i l'infant i àngels músics, primer quart del segle XV. Pintura al tremp sobre fusta, 75,5 x 123,5 cm. Procedència desconeguda, Museu Episcopal de Vic
Compartiment d'un retaule amb la Mare de Déu i l'infant i àngels músics
Un altre gran moment musical del gòtic català és aquest fragment de retaule de Jaume Cabrera, que de nou té com a tema central la Marededéu amb el nen. Els àngels també han baixat a la Terra per lloar la Verge amb el nen Jesús. L’angelical orquestra de cambra, amb els músics lluint esplèndides ales, mostra els seus instruments: arpa, flauta de bec, fídula i llaüt. La cadernera que el Nen manté agafada amb una cinta voleia, per sobre de l’escena com si dansés al ritme de la melodia celestial.
Jaume Huguet, Jesús, camí del calvari. Compartiment del bancal del retaule de Sant Agustí, 1465. Tremp sobre taula, 164 x 159 cm. Església de Sant Agustí Vell, Barcelona. Museu Frederic Marès
Jesús, camí del calvari
El gremi dels blanquers -ofici que es dedica a tractar la pell- era un dels més rics de la Barcelona gòtica. Aquests artesans van encarregar a Jaume Huguet, el pintor estrella de l’època, un grandiós i ambiciós retaule per a l’església de Sant Agustí Vell, amb episodis de la vida del sant però també de Jesús. Del retaules es conserven vuit taules avui en dia, set al Museu Nacional d'Art de Catalunya i aquesta del Museu Marès, amb l’escena de Jesús, camí del Calvari, que és una mena d’estudi psicològic dels personatges que hi apareixen. I en aquesta desfilada dramàtica, no hi falta la música. Un músic amb un instrument de vent encapçala la comitiva, amb notes que emmascaren els plors dels acompanyants del condemnat.
Pere Garcia de Benavarri, La decapitació de sant Joan, 1473-1482. Tremp sobre fusta, 196,7 x 121,7 x 6 cm. Provinent de l’antiga església de Sant Joan de Lleida. Dipòsit del Museu Naciona d'Art de Catalunya . Museu de Lleida
La decapitació de sant Joan
El cap de Joan el Baptista encara està calent. El botxí encara mostra senyals en el seu rostre de la tensió que li ha provocat l’execució. Però la princesa Salomé ja ha pres el sanguinolent cap i el comença a passejar en una safata daurada. Ha estat una execució pública. Una bona colla de dames observa des de dalt d’un dels edificis, altres acompanyen la princesa, encara que no estiguin molt còmodes. Però Pere Garcia de Benavarri, en aquesta taula del retaule dispers arreu del món de l’antiga església de Sant Joan de Lleida, afegeix música en la cruenta escena de l’assassinat injust d’un innocent.
Absis central de l'església de Sant Quirze de Pedret. Finals del segle XI – inicis del segle XII. Fresc traspassat a tela. Procedent de l'església de Sant Quirze de Pedret (Cercs, Berguedà). Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Absis central de l'església de Sant Quirze de Pedret
La música del Judici Final. L’Apocalipsi és molt sorollós: trons, riuades, les trompetes dels set àngels. Però la música que es desprèn de l’Apocalipsi del pintor de l’absis de Sant Quirze de Pedret sembla més tranquil·la. Si entreu dins del petit recinte que acull l’absis central al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i tanqueu els ulls, potser escoltareu la música dels llaüts dels ancians del Judici Final. Però també podreu veure els genets de l’Apocalipsi, l’àngel encenser, un serafí amb les ales cobertes d’ulls, arcàngels, les ànimes dels màrtirs, un elefant i un altar guarnit amb unes luxoses estovalles.
Els artistes plàstics han estat amics de músics i ballarins, els han retratat i han representat la màgia dels concerts i els moviments en l’aire dels dansants. Com si la música i la dansa es pogués atrapar dins d’una tela, la pedra o el marbre. Gràcies a ells també hem vist els rostres dels músics anònims de carrer o els músics sense nom. Tot això, sense deixar d’invocar mai a les muses i santes.
Venanci Vallmitjana, Musa de les formes (Terpsichore), 1902-1903. Terracota, 46,5 x 20 x 13 cm. Museu Frederic Marès
Musa de les formes (Terpsichore)
En el món grecoromà, les muses són la connexió de l’ésser humà amb les arts. Són una mena d’àngels del món antic. Malgrat el títol d’aquest petit model d’escultura, Terpsícore és la musa de la dansa i el cor coral. Sempre acompanyada d'una arpa, Terpsícore, amb la seva actitud i expressió corporal desimbolta, ens diu que la dansa i la música alliberen. Aquest és el model de la gran escultura de Venanci Vallmitjana, que es troba al primer replà de l’escala principal del vestíbul del Gran Teatre del Liceu i que, en certa manera, dona la benvinguda als espectadors abans de l’espectacle.
Gianbattista i Giandomenico Tiepolo, Santa Cecília, 1750-1760. Oli sobre tela, 97,7 x 79,3 cm. Llegat de Francesc Cambó. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Santa Cecília
Cecília de Roma és com la musa cristiana de la música. Els pintors sempre han representat aquesta màrtir, que procedia d’una família noble, ricament vestida i sempre acompanyada d’un instrument musical. Segons les diverses llegendes sobre la patrona de la música, Cecília deuria tocar algun instrument i cantava contínuament lloances a Déu, cosa que li va provocar una de les morts de màrtirs més llarga de la història. En aquesta delicada pintura feta a quatre mans entre els Tiepolo (pare i fill), apareix amb un pianoforte i aguantant el faristol amb la partitura.
Marià Fortuny i Marsal, Músic, 1869. Dibuix a tinta , 28,4x22 cm. Museu de Reus
Músic
L’univers de Marià Fortuny està farcit de músics. Apareixen en les seves obres orientalistes -com si documentés les “músiques del món” de finals del segle XIX- però també quan representa instrumentistes que segurament va veure i escoltar en escenaris teatrals. Aquest magnífic dibuix, probablement executat a Roma amb uns traços que li aporten una gran vitalitat i una música interna, representa un músic tocant la bandúrria, amb un esperit entre goiesc i rococó.
Josep Juliana Albert, Músics italians, sense data. Aquarel·la sobre paper, 54 x 37 cm, Museu d’Art de Sabadell
Músics italians
El pintor Josep Juliana Albert (1844-1890?) no va gaudir de la fama de Marià Fortuny, però, com el reusenc, va estar enamorat de la ciutat de Roma. A la capital italiana es va formar i hi va viure, alternant les seves estades romanes amb Barcelona. Tota l’obra de Juliana està impregnada del paisatge i dels personatges que trobava pels carrers de la ciutat, com aquests músics de carrer: un home vell amb guitarra i una nena que canta. Els seus cants, malencònics, malgrat no tenir públic, semblen ressonar pels carrers estrets de la vella Roma.
Apel·les Fenosa, El Flautista, 1946. Bronze, 42,5 x 19,5 x 8,5. Fundació Apel·les Fenosa El Vendrell
Flautista
L’escultor Apel·les Fenosa (1899-1988) va tenir molts vincles amb la música i els músics. Va retratar músics com Francis Poulenc i Salvador Bacarisse i també va fer tota una sèrie d'escultures de figures tocant instruments. Una d’elles és aquesta flautista, que va comprar Coco Chanel, primer, amant, i després amiga de l’escultor, i que sempre va conservar al seu costat, al seu apartament de Rue Cambon. Després, la peça va passar a ser del majordom de la dissenyadora fins que la Fundació Fenosa la va recuperar. La música que sorgeix de l’escultura és tan fina com la mateixa figura.
Ramon Pichot, Nocturn, 1897. Dibuix a llapis carbó i tinta polvoritzada sobre paper, 20,9 x 43 cm. Museu del Cau Ferrat de Sitges
Nocturn
“M’entretenia confegint en el piano cançons i notes, ferit per la melangia d’aquella hora somniosa”, escrivia Santiago Rusiñol en el text de prosa poètica Nocturn, inclòs en el seu llibre Fulls de la vida, publicat el 1898. Aquest moment melangiós davant el piano el capta perfectament Ramon Pichot en aquest dibuix, que és una de les il·lustracions del llibre, i que ara s’exposa just en el lloc on va ser realitzat, al Cau Ferrat de Sitges. Rusiñol, en el mateix llibre, descriu també el silenci amb malestar: “El meu cor, mig endormiscat, s’hauria estimat molt més crits de veïns ubriagats i riure de criatures, i terratrèmols de pianos, que aquelles veus de quietud i aquells sorolls que no ho eren”. L’obra és també una prova de la gran amistat entre els dos artistes modernistes.
Ismael Smith, Enric Granados, 1918. Dibuix a llapis sobre paper, 24 x 31 cm. Museu d’Art de de Cerdanyola
Enric Granados
Aquest precís dibuix del compositor i pianista Enric Granados és també la prova de la gran amistat entre el músic i l’artista Ismael Smith. L’artista dibuixa a l’autor de Goyescas de memòria perquè el músic havia mort tràgicament dos anys abans, quan el vaixell en què viatjava, el "Sussex", va ser torpedinat al Canal de la Mànega per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial. La mort tan sobtada i dramàtica de Granados va afectar molt Ismael Smith, que la nit abans del viatge fatídic del músic i la seva esposa, havia sopat amb ells a Londres. Smith és autor de diversos retrats de Granados i fins i tot d’una màscara del compositor.
Jean-Michel Basquiat, Rei Zulu, 1986. Acrílic, cera i retolador sobre tela, 202,5 x 255 cm. Col·lecció MACBA, Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Antiga Col·lecció Salvador Riera. Museu d’Art Contemporani de Barcelona © The Estate of Jean-Michel Basquiat
Rei Zulu
El malaguanyat pintor Jean-Michel Basquiat (1960-1988) tenia més de 3.000 discos a casa quan va morir. Hi havia d’estils molt diversos: blues, música clàssica, música disco… Va ser amic de músics i parella de Madonna. Però també va fundar, amb Vincent Gallo, el grup Gray, que utilitzava la guitarra elèctrica de manera molt experimental, i era DJ. El blau és un color que evoca la música de jazz, potser per això Basquiat el tria en aquesta pintura per homenatjar tres trompetistes del jazz americà: Bix Beiderbecke, Bunk Johnson i Howard McGhee. La tela també incorpora un rostre pintat de color negre inspirat en Louis Armstrong, caracteritzat com el rei dels zulús de la desfilada del Carnaval de Nova Orleans del 1949.
Eusebi Arnau, Loïe Fuller, entre 1895-1902. Escaiola policromada, 63,5 x 39 x 25 cm. Museu Abelló. Mollet del Vallès
Loïe Fuller
La ballarina Loïe Fuller va ser la pionera de la “música per als ulls” a través dels moviments del seu cos, lliure de cotilles i cobert de grans teles i mocadors. L’americana va crear la Dansa Serpentina, representada, idealitzada, en aquesta escultura d’Eusebi Arnau, un dels escultors que més va treballar per als arquitectes modernistes. L’aspecte visual de la dansa de Fuller era poderós, que a més utilitzava grans novetats tecnològiques com els efectes de la llum elèctrica acolorida. Es desconeix si Arnau va realitzar aquesta peça abans o després de veure en directe a la ballarina, que va actuar al Teatre Novetats de Barcelona el 1901. Fuller va ser mentora d’altres pioneres de la dansa moderna com Isadora Duncan i també va inspirar Tórtola Valencia en el tractament de la llum i el color.
Rafael Sala, Tórtola Valencia i el corb, 1927. Pintura a l’oli sobre tela, 84 x 86,7 cm. Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú
Tórtola Valencia i el corb
La sevillana Carmen Tórtola Valencia (1882-1955) va ser una altra ballarina que va revolucionar la dansa al segle XX. Popular per haver estat la model dels perfums Myrurgia, en l'àmbit artístic la seva contribució va ser crucial. Va ser amiga d’intel·lectuals i artistes, col·leccionista d’art i una dona lliure en la seva vida personal. El vilanoví Rafael Sala (1891-1927), gran admirador seu i els seus amics van propiciar que Tórtola actués al teatre Apolo de Vilanova, una actuació que sortia de les tradicionals gires internacionals de l’artista. Havia d’actuar els dies 9 i 10 d’octubre de 1915, però només ho va fer el primer dia perquè es va sentir “indisposada”, després de no ser molt ben acollida pel públic. Sala, en els seus escrits sobre la ballarina, vinculava la dansa de l’artista amb l’Espanya tràgica. Anys després, molt poc abans de la mort prematura de l’artista, Sala la pinta així anys després, just l’any de la seva prematura mort, amb un estil que és un preludi de l’art déco.
La música en les obres d’art visuals no només està en l’aparició de la música de manera naturalista o en el seus intèrprets. Les formes, la distribució dels diversos elements, els colors, els traços i els gruixos, la vibració de la composició són com les notes, els acords i el ritme d’una peça musical. La música està sobre un pentagrama o en la improvisació d’una banda però també en el moviment en l’espai en la dansa. Sovint les escultures abstractes són com els apunts dels coreògrafs; les pinzellades nervioses a les pintures com la cadència del jazz i en els mons paral·lels imaginats pels pintors s’amaga una música interna desconeguda i misteriosa.
Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette, 1890-1891. Pintura a l’oli sobre tela, 100,3 x 81,4 cm. Museu del Cau Ferrat de Sitges
Ball al Moulin de la Galette
Com tants altres pintors establerts a París, Ramon Casas va pintar l’interior del local del Moulin de la Galette però en aquesta tela, al contrari de la majoria d’artistes, no tria l’hora més bulliciosa del lloc, la nit, sinó que capta l’ambient del local a mitja tarda o al capvespre, amb pocs clients encara. És una obra amarada de melangia i Casas capta la soledats dels personatges. L’especial estructura de l’escena, des d’un lateral i des d’una visió alçada; els músics en penombra i els clients que ballen sols creen una curiosa sonoritat llunyana, en una tarda trista i grisa.
Erró, American Interior, Num. 10, 1968. Acrílic sobre tela, 162,5 x 114,5 cm. Donació Victoria Combalia. Museu d’Art Contemporani de Barcelona © Erró, VEGAP, Barcelona
American Interior, Num. 10
Una tarda d’un dia normal, en una casa d’una família americana de classe mitjana, després de la sortida de l’escola. Els nens de la família són a la seva habitació: el noi juga, la noia practica flauta per a la seva classe de música. De fons, la música de la televisió. Però els pagesos del Front d’Alliberament Nacional del Vietnam amenacen aquesta escena familiar… El pintor islandès Errò, un dels representants del pop-art europeu, ironitzava sobre el confortable estil de vida occidental a la sèrie American Interior. Les composicions d’Errò, coloristes i vitals, tenen una qualitat cacofònica.
Ángeles Santos, La Terra, 1929. Oli sobre tela, 69 x 83 cm. Donació de l’autora, 1993. Museu de l’Empordà. Figueres © Ángeles Santos Torroella, VEGAP, Barcelona
La Terra
No hi veiem cap instrument musical en aquesta petita terra paral·lela creada per Ángeles Santos, en la seva curta però esclatant etapa surrealista, però en ella hi ha una música latent. Com en una taula romànica, els personatges -una parella i de vegades el seu fillet, amb diverses edats- es mostren en diverses escenes fent una vida senzilla i natural, gairebé. Viuen dins d’una esfera perquè les esferes són el paisatge d’aquest planeta, tan petit que es pot escoltar ben clarament la música de l’univers. La Terra és una balada d’amor, repetida fins a l’infinit.
Evarist Vallès, Abstracció còsmica, 1963. Oli sobre tela, 197 x 300 cm. Museu de l’Empordà. Figueres
Abstracció còsmica
Com l’Àngeles Santos, Evarist Vallès (1923-1999), gran amic de Dalí, activista cultural i exdirector del Museu de l’Empordà, també ens apropa a la música de l’univers amb aquesta abstracció, de tints sinestèsics. El gest circular i en espiral que ha produït les pinzellades verdes, grogues, vermelles i negres és com una melodia sense fi. Vallès, amb una obra que es mou entre el surrealisme i l’abstracció metafísica, pertany a una generació d’artistes catalans de postguerra que han restat semiocults en el cànon de l’art català.
Joaquim Chancho, Flat Fleet, 1987. Pintura acrílica sobre tela, 195 x 195 cm. Museu d’Art Modern de Tarragona © Joaquim Chancho, Vegap, Barcelona
Flat Fleet
Als anys 80 Joaquim Chancho (Riudoms,1943) escoltava molta música de jazz, raó per la qual molts dels títols de les seves obres són títols de composicions de músics com Thelonious Monk, John Coltrane i Miles Davis. Flat Fleet porta el títol d’un tema del trompetista italià de jazz Enrico Rava. El jazz i la pintura abstracta, nascuts si fa o no fa a la mateixa època, sempre han casat de maravella perquè tots dos comparteixen ritmes farcits de síncopes i improvisacions pautades. Chancho pinta una superfície en vermell intens que es mou entre l’espontaneïtat i l’ordre, entre la geometria en forma de creu que sorgeix de les quatre taques i el fons aparentment monocrom i pla. El tamany de l’obra a escala humana i la vibració que provoca la superposició de capes pictòriques atorguen a aquesta pintura una qualitat orgànica que també posseeix la música de jazz.
Leandre Cristòfol, De l'aire a l'aire, 1933. Assemblatge d’alumini, metall i fusta, 55,5 x 35 x 20,8 cm. Museu d’Art Jaume Morera. Lleida
De l'aire a l'aire
Aquesta escultura suposa un punt d’inflexió importantíssim en l’obra de Leandre Cristòfol, un dels escultors més brillants de l’avantguarda catalana. Realitzada amb material industrials -molles i corretges de rellotge-, la peça és la primera obra no figurativa que Cristòfol va exposar -en concret a Lleida- i la primera d’una etapa d’exploració i trencament de les formes tradicionals. Les espirals i els cercles concèntrics de la peça no estan molt lluny de les formes de la dansa lliure de Loïe Fuller.
John Cage va confirmar amb la seva 4’33’’ que és impossible compondre una peça musical completament silenciosa. Mentre s’interpreta l’obra és molt difícil que no s’incorpori algun so, per mínim que sigui, per més que s’intenti. De la mateixa manera no és cert que Malévitx creés el no-res amb pintures com Blanc sobre blanc o Quadrat negre sobre fons blanc. El silenci és una utopia. La música sense silenci, però, no pot existir. “Hi ha qui pensa que la mort és el que li dona sentit a la vida. Per la mateixa regla de tres, el silenci podria ser l’únic que li dona sentit a la música”, escriu Mark Tanner, en el seu llibre Música i meditació. Jordi Savall va interrompre un cop l’òpera Orfeo al Liceu a causa dels sorolls de la gent que se sentien durant els segons de silenci de la composició de Monteverdi: “Els silencis són tan importants com els moment farcits de nota”. Les obres d’art visuals també contenen silencis molt diversos i ens provoquen silencis, en un món saturat de soroll.
Santiago Rusiñol, Tarda de pluja (també dit El porxo del jardí), 1889. Oli sobre tela, 124 × 68,5 cm. Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Vilanova i la Geltrú.
Tarda de pluja (també dit El porxo del jardí)
La pluja ressona tranquil·lament a l’exterior del porxo d’un mas. La dona, sola, observa aquesta tarda grisa. El so de l’aigua la transporta cap al silenci interior. Uns anys abans que Ramon Pichot el dibuixés assegut al piano, l’estiu de 1889 Santiago Rusiñol va emprendre una peculiar aventura amb el seu amic Ramon Casas: un viatge en carro per Catalunya. Entre els nombrosos paisatges rurals que van pintar els dos artistes durant el seu itinerari, hi ha aquesta tela, que el mateix Rusiñol va donar a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer.
Joan Llimona, Pensativa, 1890-1920. Oli sobre tela. Donació d'Esteve Font i Marcè. Museu de la Garrotxa. Olot
Pensativa
Les dones que pinta Joan Llimona (1860-1926) acostumen a estar soles, en actitud meditativa, llegeixen o simplement, com aquesta noia jove, en una escena pastoral, guixa una pedra, guiada per saber quin pensament. L’envaeix la melangia, la tristesa, o la preocupació? Tant se val. Aquest és un moment de retir i silenci, que es traspassa a l’espectador.
Lola Anglada, Descans, 1926. Pintura a l’oli sobre tela, 58,2 x 88,4 cm. Dipòsit del Fons d’Art de la Diputació de Barcelona. Museu de Maricel de Sitges
Descans
La nostàlgia pot ser també silenciosa. Coneguda com a il·lustradora i dibuixant, Lola Anglada s’endinsa en aquesta pintura en els records de l’època de la verema de la seva casa familiar de Tiana per plasmar aquest escena de repòs autobiogràfica. La noia que fa la migdiada sota la figuera és la mateixa artista però en una versió més jove, la versió del record, també sonor, dels sorolls dels insectes i, al fons, el remor dels habitants del celler i dels veremadors.
Hortensi Güell, Cementiri al capvespre, 1892. Pintura a l’oli sobre tela, 40,5 x 65,5 cm. Museu de Reus
Cementiri al capvespre
El reusenc Hortensi Güell va ser un artista polifacètic (1876-1899), escriptor, crític i pintor. Va tenir una vida curta -es va suïcidar per amor tirant-se al mar a Salou quan només tenia 23 anys- però no la va desaprofitar gens. Intel·lectualment brillant, els seus amics eren Picasso, Torres Garcia i Joaquim Mir, entre d’altres. Aquesta pintura d’adolescència, d’aire postromàntic, mostra una gran maduresa artística. El silenci del capvespre, prop d’on descansen els morts, amaga misteris.
Christian Boltanski, Reserva dels Suïssos Morts, 1991. Instal·lació. Caixes de llauna, fotografia a les sals de plata, cartó i làmpades elèctriques, 288 x 469 x 238 cm; 2380 caixes 12,1 x 21,8 x 23,3 cm c/u. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Museu d’Art Contemporani de Barcelona © Christian Boltanski, VEGAP, Barcelona
Reserva dels Suïssos Morts
Aquest mena de búnquer de llauna és una de les instal·lacions més silencioses de l’art contemporani. Només la il·luminació de les làmpades que emeten un llum de postguerra ja corprèn. El muntatge emet silenci i davant d’ell només podem callar i fer el menys soroll possible. No passeu de llarg d’aquesta obra del Macba, entreu pel seu estret passadís i mireu l’arxiu de fotografies de les persones anònimes que hi apareixen i que potser ningú ja no recorda. Diu Boltanski: “Sovint faig llistes de noms perquè tinc la impressió que escriure o pronunciar el nom d'una persona li dóna vida per uns instants. Si algú els anomena, es reconeix la seva existència individual”.
Ester Ferrando, Silenci diari, 2004. Instal·lació. Acer inoxidable, cartró i fluorescents, 60 x 145 cm de diàmetre. Museu d’Art Modern de Tarragona. Diputació de Tarragona. Archivo Fotogràfico MAMT. Foto: Alberich Fotògrafs
Silenci diari
“Cada dia es perd alguna cosa pel forat de la dutxa”, diu Ester Ferrando (Reus, 1972). I és a la dutxa, amarats pel soroll i el tacte de l’aigua, on molts troben aquell moment de silenci interior i de reflexió. L’artista ha engrandit un objecte quotidià, el desguàs del bany o la dutxa, al qual habitualment no prestem atenció, llevat per netejar-lo, i l’ha dignificat i donat un aspecte d’escultura noble, que convida a la meditació.
Montserrat Soto, Islas (II), 1999. Fotografia en color, 180 x 180 cm. Museu d’Art Jaume Morera de Lleida © Montserrat Soto, VEGAP, Barcelona.
Islas (II)
Els paisatges fotogràfics de Montserrat Soto, flamant recent Premio Nacional de Fotografia, acostumen a tenir sempre una forta càrrega antropològica però, en contrast, també ens parlen del buit i la soledat. Habitualment quan pensem en una illa deserta, acostumem a imaginar un lloc amb palmeres, sorra blanca i mar de blau turquesa. Una fantasia. En canvi, Soto, fotografia així una real illa deserta -de l’arxipèlag Alland, de Finlàndia-, en un paisatge en el què el blanc del mar i del cel es confonen, en un silenci que ens fa pensar en la possibilitat d’haver arribat a la fi del món.