LUX – Llum. Del llatí: lux, lucis.
Tb. Unitat derivada del “Sistema Internacional de Unidad para la Iluminancia” o nivell d’il·luminació
Blade Runner, 1982, de Ridley Scott
La façana d’un edifici es transforma en una pantalla que projecta la imatge publicitària, amb música oriental de fons, d’una dona prenent una pastilla. En el mateix film, Blade Runner (1982, dirigit per Ridley Scott), el rostre del replicant Roy Batty se’ns apareix, entre llums i ombres, després de l’acte terrible i desesperat de matar el seu creador, Tyrell, mentre l’ascensor inicia el seu descens metafòric als inferns.
Metròpolis, 1927, de Fritz Lang
Un científic comprova diferents aparells que generen un circuit de líquids i llums que activen un corrent elèctric i una espiral de llum que dona vida a un robot. El mateix que incitarà a la rebel·lió dels obrers del gueto subterrani enfront dels poders dominants de la superfície.
Nosferatu, 1922, de F. W. Murnau
L’ombra de les mans i el cap del vampir Nosferatu es projecten damunt la imatge d’una noia adormida
El tercer home, 1949, de Carol Reed
Un personatge, encarnat per Orson Welles, camina en la seva fugida cap a la llum de les clavegueres/el submon de Viena a El tercer home.
Barry Lyndon, 1975, Stanley Kubrick
A Barry Lyndon (1975), Stanley Kubrick va voler que la llum natural entrant per les finestres, la llum del foc a les batalles o les espelmes als interiors il·luminessin de manera pictòrica totes les escenes que recreen l’ascens i caiguda social d’un vividor del segle XVIII, el segle de la Il·lustració.
Caravaggio, 1986, Derek Jarman
Una il·luminació molt contrastada mostra un jove Bacus posant amb una cistella de fruita. De cop, es gira, mira a càmera i esclata en un riure de complicitat amb Caravaggio, l’artista (en versió de Derek Jarman, 1986) que l’està pintant.
Tron, 1982, Steven Lisberger
A Tron (1982, dirigida per Steven Lisberger), els personatges són abduïts per raigs de llums làser i literalment entren en els videojocs que programen.
Star Wars. L’Imperi Contraataca, 1980, de Irvin Kershner
Amb pas segur i dominant, Darth Vader desenfunda la seva espasa làser de color vermell, iniciant un duel amb Luke Skywalker, que porta l’espasa làser de color blau dels cavallers Jedi. Les forces del bé i del mal es veuen confrontades a Star Wars. L’Imperi Contraataca.
La llum a l’imaginari cinematogràfic
Comissariat per Montse Badia
Crítica d’art i comissària d’exposicions
El foc
El foc ens fascina. És símbol de passió, de destrucció, de purificació, d’ira, de poder i de transformació. A la prehistòria es descobreix el foc i la seva capacitat de vèncer la foscor.
A la mitologia grega, el foc pertany als déus fins al moment en què Prometeu el va robar i el va lliurar a la humanitat. Aquest simbolisme continua en l’actualitat i és recordat cada quatre anys durant la celebració dels Jocs Olímpics.
A Barcelona en tenim un bon exemple amb la Torxa Olímpica dissenyada per André Ricard.
André Ricard Sala. Torxa Olímpica, Barcelona ’92. Barcelona, 1992. Referència: MADB 135880. Museu del Disseny-DHub. Fotografia: Estudio Rafael Vargas.
Altres rituals ancestrals al voltant del foc continuen vigents en l’actualitat, com les fogueres de Sant Joan que celebren la nit més curta de l’any. Oriol Maspons ho va reflectir en una fotografia per al llibre Això també és Barcelona de Josep M. Espinàs.
Sense títol (Foc de Sant Joan. Fotografia per al llibre «Això també és Barcelona», de Josep M. Espinàs), cap a 1965. Fotografia. Gelatinobromur sobre plata. Dipòsit d’Oriol Maspons, 2011. © Arxiu Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2019. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Núm. del catàleg: 252287-000.
Gordon Matta-Clark retratava aquesta fascinació pel foc al film Fire Child (1971), en el qual enregistrava el procés de fer una escultura: un petit mur de restes, papers i llaunes recollides de la zona del pont de Brooklyn.
Gordon Matta-Clark. Nen de foc, 1971. Pel·lícula súper-8 mm transferida a vídeo, color, sense so, 9 min 47 s. R.2963, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. © Estate of Gordon Matta-Clark, VEGAP, Barcelona. Fotografia: Tony Coll.
Altres artistes contemporanis incorporen aquest tema des d’altres perspectives. És el cas de Mistos, l’escultura pública de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen ubicada a la Vall d’Hebron, davant del Pavelló de la República, dels quals el MACBA en conserva una maqueta. Així ho explicava Coosje van Bruggen el 2006: «Només un llumí en flames, com un far, amb el contorn transformant-se en una llança o ploma de foc, recordant les paraules del Quixot de la Manxa de Cervantes: “La llança mai no ha despuntat la ploma ni la ploma la llança”. Amb el pas dels anys, la capsa de llumins, com la cinta d’esborrar de les màquines d’escriure, s’ha convertit en un objecte arquetípic a punt de desaparèixer, sotmès a una perspectiva telescòpica que es desplaça de l’objecte de mà íntim i emotiu al projecte a gran escala, autònom i gairebé abstracte, amb una estructura i unes proporcions arquitectòniques.»
Claes Oldenburg – Coosje van Bruggen. Mistos, 1992. Pintura sobre cartolina, metall i fusta, 14,5 x 13,5 x 10 cm. R.0817, Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona. © Claes Oldenburg © Coosje van Bruggen. Fotografia: Gasull
Fina Miralles realitza una sèrie d’accions d’exploració de les connexions entre el cos humà i diferents matèries, com per exemple a la sèrie de treballs Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes (1975) i, més concretament, a Relacions. Relació del cos amb el foc. Fer foc (1975/2020).
Fina Miralles. Relacions. Relació del cos amb el foc. Fer foc, 1975/2020. Impressió per raig de tinta sobre paper. 2 fotografies, 42 x 42 cm c/u. R.5883, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació de l’artista. © Fina Miralles.
En el Film col·lectiu (1974) del Grup de Treball, Francesc Abad contribueix amb Experiències amb la llum, en la qual, al davant i al darrere d’una espelma encesa, l’artista va situant lents còncaves, convexes, transparents, translúcides i opaques
Grup de Treball. Film Col·lectiu, 1974. Pel·lícula de 16 mm transferida a vídeo, b/n, sense so, 42 min. R.1466, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació Grup de Treball. © Grup de Treball. Fotografia: Rocco Ricci
Poètics i analítics són els dos versos de Joan Brossa:
«Despresa de calor i llum
produïda per la combustió d’un cos»
«Despresa de calor i llum
produïda per la combustió d’un cos»
Joan Brossa. Foc. A: Ollaó!, 1975. 28,7 x 14 cm. Full 14 d’un joc de galerades de l’edició de 1989 (Barcelona: Alta Fulla). R. A.JBR.00498.108. Col·lecció MACBA. Centre d’Estudis i Documentació. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa
El sol, la font de llum més potent, en moltes cultures era un déu, i alguns països recullen la referència a les seves monedes. Al revers de les monedes cubanes de deu i vint cèntims hi apareix una estrella de cinc puntes amb uns raigs de llum.
República de Cuba, moneda de 10 cèntims, 1949. Museu Nacional d’Art de Catalunya; donació d’Arturo Godó, 2018. 331962-000. Domini públic
República de Cuba, moneda de 20 cèntims, 1948. Museu Nacional d’Art de Catalunya; donació d’Arturo Godó, 2018, 331963-000. Domini públic.
El sol és també una referència per mesurar el temps.
Rellotge de sol. Europa, principis del segle XX. MADB 135.0001. Museu del Disseny-DHub. Fotografia: CRBMC_Roser Casas
A l’entrada del Museu de Cerdanyola, Tom Carr instal·la Sol, amb 69 discs de vidre de color laminats que reprodueixen la partitura de la composició Ad Libitum de Jesús Acebedo.
TCteamwork: Tom Carr – Lidia Carrera – Xema Vidal. Sol, 2022. Instal·lació. 69 discs de vidre de color laminats. Sol reprodueix la composició musical Ad Libitum de Jesús Acebedo. Producció: Amics del Museu de Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Dia i nit
La nit, la foscor, s’associa amb el desconegut, el perill, tal com ens recorden les al·legories del segle XIX, representant el triomf del dia sobre la nit
Antoni Caba Casamitjana. El triomf del Dia sobre la Nit precedit de l’Aurora, 1882. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició, 1992; 200004-000, domini públic.
D’una manera més naïf, el sol i la lluna són personificats en aquest dibuix de Josep Lluís Pellicer.
Josep Lluís Pellicer Fenyé. Vinyeta amb el sol i la lluna, segona meitat del segle XIX. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició de la col·lecció Casellas, 1911; 002112-D, domini públic
I també, amb una ironia gairebé brossiana, per Perejaume.
Perejaume. [La lluna], s/d. Metall, plàstic i paper, 8 x 8 x 0,3 cm. R.4787, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa. © Perejaume, VEGAP, Barcelona
La immensitat del mar i el dramatisme d’un cel on es reflecteix la llum de la lluna van ser pintats per Antoni Fabrés a finals del segle XIX.
Antoni Fabrés Costa. Nit de lluna sobre el mar, cap a 1880. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Donació de l’artista, 1925; 011700-D. Domini públic
Una obra que dialoga amb els Nocturnos de Mercedes Mangrané
Mercedes Mangrané. Nocturnos, 2014. Oli sobre llenç, 22 x 27 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Adquisició, IX Biennal Leandre Cristòfol, 2015.
El capvespre és també el moment de reflexió. Modest Urgell va pintar paisatges plens d’una malenconia gairebé nòrdica
Modest Urgell Inglada. Capvespre, cap a 1875-1900. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aportació de la Diputació de Barcelona, 1906; 010737-000. Domini públic.
I Joan Miró en va pintar la música.
Joan Miró. Musique du crépuscule V, 1966. Oli sobre tela, 19 x 33 cm. FJM 4696. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2024.
Els artistes de Dau al Set, hereus del Surrealisme, crearen escenes plenes de referències a mons màgics i fantàstics, com els paisatges nocturns i inquietants de Tàpies o les escenes fantàstiques i pertorbadores de Joan Ponç, l’artista nocturn per excel·lència.
Antoni Tàpies. (Mixta), 1949. Aquarel·la, tinta xinesa i pastel sobre paper, 18,8 x 25 cm. R.4680, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona. © Comissió Tàpies, VEGAP, Barcelona.
Joan Ponç Bonet. Viatge nocturn, núm. 1, 1982. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Llegat de Manuel Maria Bosch Puig, 2016; 251674-000. © Joan Ponç, VEGAP, Barcelona, any en curs.
Fiat Lux
Des de fa mil·lennis, la llum i el seu revers, la foscor, han estat referides per diferents religions com un element de caràcter mític i arquetípic. Així, la finalitat última del budisme és assolir la il·luminació o satori. A partir del segle I, a l’Església catòlica la llum es transforma en un element metafísic vinculat a la veritat infosa per Déu. A l’islam, Al·là és la llum del cel i de la terra. El judaisme té la llum com a element central de la seva litúrgia. Torxes, espelmes, làmpades i canelobres estan integrades a les cerimònies de diferents religions, que sovint comencen en el moment en què s’encenen espelmes i làmpades.
Canelobre, segle XV. Ferro. Procedent de Sant Vicenç de Rus (Castellar de n’Hug, el Berguedà). Número d’inventari MDCS 640. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Desconegut. Llàntia o corona de llum, segle XII-XIII. Museu d’Art de Girona, núm. reg. 131.558. Fons de la Diputació de Girona. Fotografia: Rafel Bosch
Llum d’oli, segle XIX. 23,5 x 9,5 x 9,5 cm. Ref. MFM 14444. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrero.
Llàntia del segle XIX amb motiu religiós (ref. 2556). Museu de Granollers
Les setanta-set làmpades que inclou Younès Rahmoun a la seva instal·lació representen les setanta-set branques o camins de la fe dins de l’islam, però també la dimensió universal de l’espiritualitat.
Younès Rahmoun. 77, 2014. Instal·lació lumínica. Dimensions variables. R.5248 Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Obra adquirida gràcies a Fundació Banc Sabadell. © Younès Rahmoun.
En els seus treballs amb neó, Jordi Benito va explorar els llenguatges de la poesia, la matemàtica i la religió. La instal·lació Cadira (la cadira d déu) mostra una cadira suspesa cap per avall, amb un llençol que cau fins a terra. Al respatller hi ha escrites, a mà i en neó, unes lletres en hebreu força il·legibles: “Yod-He-Vav-He (Yahvé)”, que vibren amb la llum i el so.
Jordi Benito. Cadira (la cadira de déu). Instal·lació, 2005 © Jordi Benito. VEGAP, Museu de Granollers.
El Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll, una de les obres més icòniques del Museu Nacional d’Art de Catalunya, duu a la mà esquerra un llibre amb la llegenda “EGO SUM LUX MUNDI”, en referència a l’evangeli de Sant Joan: «Jo soc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida». La llum és el verb, la paraula que dona vida i és el principi de tot.
Mestre de Taüll. Absis de Sant Climent de Taüll, cap a 1123. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició de la Junta de Museus a la campanya de 1919-1923; 015966-000. Domini públic
Indirectament, també trobem aquesta referència en una llàntia que es conserva al Museu d’Art Medieval. Es tracta d’un llum d’oli, amb la superfície decorada amb esmalts que dibuixen tiges de muguet i que presenten també el monograma de Crist, “IHS”, dins d’un cercle flamejant.
Llàntia. Primer terç del segle XVII. 7,4 x 9,1 x 7,6 cm. © Museu Episcopal de Vic.
La llum, el sol, és també un element clau a les custòdies, peces d’or o altres materials preciosos destinades a mostrar l’hòstia sagrada als fidels, col·locada entre dos cristalls, dins el vericle que representa el sol, amb un raig de plata i pedres precioses. Un bon exemple és la custòdia d’Alfons Serrahima que trobem al Museu d’Art de Girona.
Alfons Serrahima i Bofill. Custòdia, 1951. Museu d’Art de Girona; núm. reg. MDG2713. Fons del Bisbat de Girona. Fotografia: Rafel Bosch
L’escultura del Buda Amitayus que es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, que probablement fou realitzada entre 1700 i 1799, ens recorda la simbologia de la llum dins del budisme com a element de transformació i autoconsciència. L’escultura arriba a la Biblioteca Museu a través de Juan Mencarini, destinat com a cònsol a Singapur i a Hong Kong i que viatjà a Barcelona com a representant de l’Illa de Formosa durant l’Exposició Universal de 1888.
Buda Amitayus, 1700-1799. Escultura, 65 x 38,5 x 30,5 cm. Referència BMVB-1283. Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Al Museu de Granollers trobem també l’escultura de la deessa Guan Yin, de l’època de la dinastia Ming, una figura venerada pel budisme i que es relaciona amb la compassió.
Figura de la deessa Guan Yin. Dinastia Ming. Escultura, segle XVIII. Referència 3091. Museu de Granollers
El contrapunt del Crist en Majestat podria ser el petit nen Jesús com a focus de llum de l’Adoració dels Pastors (1773) de Carlo Giuseppe Ratti.
Carlo Giuseppe Ratti. Adoració dels pastors, 1773. Museu Nacional d'Art de Catalunya. Dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1902; ingrés, 1906, 005704-000. Domini públic.
Naturalment, els sants o la Mare de Déu sovint apareixen envoltats per aquest halo de llum que els glorifica, com al Retaule del Roser: Assumpció de la Mare de Déu de Joan Sanxes Galindo, que es troba al Museu d’Art de Girona.
Joan Sanxes Galindo. Retaule del Roser: Assumpció de la Mare de Déu, 1603. Museu d'Art de Girona; núm. reg. MDG0361-4. Fons del Bisbat de Girona. Fotografia: Rafel Bosch.
A la biblioteca del Museu Nacional, el llibre Luz, Nur: la luz en el arte y la ciencia del mundo islámico (2013), de Sabiha Al Khemir, emfasitza com la llum és una metàfora compartida i unificadora en les religions musulmana, cristiana i jueva. El llibre inclou manuscrits il·luminats amb pigments daurats i també objectes relacionats amb el pensament científic, com ara rellotges solars o astrolabis.
Aparicions / Projeccions
Entre allò que és material i allò que és immaterial, entre la fe, la màgia, la tècnica, la ciència i l’art, les aparicions/projeccions impliquen la possibilitat d’amplificar presències i imatges, de barrejar-les en l’espai, sense marges ni límits.
Josep Benlliure Gil. L’aparició, 1876. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Llegat de Camil Fabra, marquès d’Alella, 1902; 011512-000. Domini públic
Però no totes les projeccions/aparicions són positives. A la pintura de Leonardo Alenza El diablo cojuelo. Aparició (1838), aquesta figura es mostra d’una manera entre incòmoda i entremaliada.
Leonardo Alenza Nieto. El diablo cojuelo. Aparició, 1838. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició, 1943; 040240-000. Domini públic.
Les projeccions també poden simbolitzar una situació personal i contextual concreta
Albert Bayona. Nuit d’été. Projecció per a un espai confinat, 2010. Videoinstal·lació monocanal, color, 3 h (bucle). Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida. Donació d’Albert Bayona, 2013.
O l’evidència dels mecanismes, com és el cas d’Endollprojectat de Luis Bisbe, en què un endoll rep una imatge projectada de si mateix des del projector al qual dona energia, de manera que la imatge encaixa perfectament sobre l’objecte, incloent-hi el cable, i es fa gairebé invisible.
Luis Bisbe. endollprojectat, 2001. Diapositiva i projector de diapositives, 20 x 25 x 120 cm. R.6730. Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona. © Luis Bisbe, VEGAP, Barcelona
Ombres projectades
Els mecanismes i el poder de representació de les ombres projectades són també objecte d’exploració artística.
Joan Ponç. Ombra lluna, 1973. Aiguafort sobre paper, 71,2 x 82,4 cm. R.1162, Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art. © Joan Ponç, VEGAP, Barcelona. Fotografia: Tony Coll
Ramon Casas Carbó. Ombres xineses, cap a 1897. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició, 1992; 200203-000. Domini públic
Eulàlia Valldosera. Love’s Sweeter than wine. Tres estadis en una relació. Sèrie: “Aparences” #3, 1993. Instal·lació lumínica. Dimensions variables. R.4440, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Dipòsit de l’artista. © Eulàlia Valldosera, VEGAP, Barcelona.
Tampoc no podem oblidar el seu poder simbòlic i d’evocació.
Les llums i les ombres projectades dels religiosos, sàviament captades pel fotògraf Antoni Campañà, ens acosten als anys trenta, just abans de l’esclat de la Guerra Civil, i ens recorden el paper interessat de l’Església en aquest conflicte
Teatre i religió, vitralls i escenografies
L’efecte amplificador de la llum dels vitralls ha estat un recurs utilitzat per la religió, emfasitzant els seus aspectes teatrals i escenogràfics.
Joan Busquets Jané, Josep Pey Farriol (dibuix dels àngels i pintures de les sarges). Vitrall de l’oratori Cendoya, 1905. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Donació de la família Cendoya, 1973; 113251-033. © L’autor o els seus hereus
Al Museu de Cerdanyola trobem les vidrieres modernistes de la Torre López d’Eduard Maria Balcells.
Eduard Maria Balcells. Porta corredissa de la galeria de la Torre López, emplaçament original, Barcelona, ca. 1906. Fusteria i vitrall emplomat amb vidre estirat decorat a l’àcid, vidre catedral i vidre imprès florentine. Dipòsit Montserrat, Maria Isabel, Carles, Ricard i Blanca Domènech Sagué. Museu de Cerdanyola
Si els vitralls tenen alguna cosa de teatralitat, l’Auca de la Llum sembla una sort de storyboard o guió il·lustrat compost per un total de 87 vinyetes conservades en 3 quadres. S’acompanyen dels rodolins escrits per Ramon Albareda i Garriga. L’Auca de la Llum és un element de referència en la conformació d’un cert imaginari de la ciutat de Manresa en els primers anys de la segona meitat del segle XX. Cada vinyeta és un compendi de referències a dades i a personatges històrics, a anècdotes i al folklore manresà
Joan Vilanova i Roset. Auca de la Llum, 1953-1959. Tinta sobre paper. MCM11260. Museu de Manresa
L’època de la Il·lustració (que en altres idiomes al·ludeix directament a la idea de llum: Lumières, Enlightenment, Illuminismo, Aufklärung) representa un viatge de la foscor a la llum, d’un coneixement basat en la superstició a una aproximació racional i científica que s’aplica tant a la religió com a temes relacionats amb la societat, la política i l’economia. La raó és el principal avalador, amb autoritat per legitimar els ideals de llibertat, progrés, tolerància, fraternitat, la idea d’un govern constitucional i de la separació entre l’Estat i l’Església. El coneixement s’entén com una eina per a l’alliberació, com una sortida des de la foscor de la cova de Plató. La llum esdevé símbol de coneixement i saviesa. L’Enciclopèdia de Diderot és un clar exponent d’aquest moment. Entre els segles XVII i XVIII, els filòsofs poden difondre les seves idees des d’acadèmies científiques, salons literaris, diccionaris, enciclopèdies, llibres i pamflets. És el moment de l’expansió de la indústria del llibre i de la popularització de la ciència. Hi ha un esclat de totes les arts (especialment la música) i de la cultura a partir de l’èmfasi generalitzat en la necessitat d’aprendre i cultivar-se.
Als esgrafiats de l’edifici de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer trobem clares referències a la maçoneria, a la qual pertanyia Víctor Balaguer. L’afany per dissipar les tenebres i la foscor mitjançant les llums de la raó relaciona tots dos moviments.
Un dels elements més destacats de la Il·lustració és l’activitat de “l’esfera pública”, un espai de comunicació en el qual apareixen diferents àmbits de debat més oberts, així com espais públics més accessibles, un intercanvi social més intens i un auge de la cultura impresa.
L’artista afganesa resident a París Kubra Khademi actualitza la noció d’“Enlightenment” (il·lustració). Des de la seva posició de refugiada política i feminista, posa el focus en societats marcadament patriarcals, en relació també amb motius de la mitologia, la història de l’art i la política.
Kubra Khademi. The Enlightenment, 2016. Serigrafia, 30,6 x 21,9 cm. Referència ME2369. Museu de l’Empordà
Llum artificial i modernitat
En època medieval, el ritme vital de les persones i les ciutats depenia de la llum natural. Al segle XIV, les primeres llums públiques (la primera es va instal·lar a Hamburg) canvien les dinàmiques urbanes i esdevenen símbol de desenvolupament.
La llum a l’espai públic té una funció representativa, alhora que garanteix l’ordre i la vigilància, la comoditat per als ciutadans i també l’aprofitament de les hores nocturnes per al transport, les indústries, el temps de lleure i l’oci.
Oriol Maspons, Sense títol, 1955-56. Fotografia
Oriol Maspons, Sense títol, 1955-56. Fotografia
Pere Català i Pic, Il·luminacions públiques. Bon gust, fantasia, enlluernament… Fotografia, 1931
Palais de l’electricité, 1900. Fotografia estereoscòpica, 8,4 x 17,4 cm. Ref. MFM S-6661. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrero
A finals del segle XIX i principis del XX, l’electricitat esdevé símbol d’investigació, modernitat i vida urbana, il·luminant tendes i teatres. Sorgeix una nova cultura del temps lliure.
Alfred Sohn-Rethel. Detall d’un teatre de París, 1904. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició a la «V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques» de Barcelona, 1907; 011188-000. © L’autor o els seus hereuS
Les ciutats creixen en mida i alçada i augmenta la circulació rodada.
Henri Meunier. `{`Automobiles Gobron`}`, 1902. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Adquisició de la col·lecció Plandiura, 1903; 000210-C. Domini públic
Explorant els mecanismes
Fotografia i cinema són també la conseqüència d’aquesta innovació tecnològica. Val la pena detenir-se en alguns dels primers aparells fotogràfics que es troben a les col·leccions del Museu Marès.
Càmera fotogràfica de taller. Segona meitat del segle XIX. 129 x 165 x 60 cm. Ref. MFM S-6297. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrero
Ernemann Globus. Càmera fotogràfica de campanya. Primer quart del segle XX. 136 x 21,5 x 37,5 cm. Ref. MFM S-6441. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrero
Càmera estereoscòpica tipus Klapp. 1896- 1921. Ref. MFM S-6355. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrer
Llanterna màgica. Segona meitat del segle XIX. Ref. MFM 20991. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrero
Diapositiva de llanterna màgica. Finals del segle XIX. Ref. MFM S-27429. Museu Frederic Marès. © Foto: Pep Herrero
I també en exploracions més contemporànies d’aquests mecanismes.
Artistes i científics comparteixen la curiositat i la capacitat analítica per explorar els mecanismes tècnics i mentals. En el cas de David Lamelas, els monitors es redueixen a la projecció de la llum, la condició bàsica de l’aparell cinematogràfic.
David Lamelas. Situació de temps, 1967. Emissió de llum vibràtil en 17 televisors. Dimensions variables. R.3741, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. © David Lamelas. Fotografia: Tony Coll
Nocturn 29 de Pere Portabella és una declaració de principis sobre el cinema.
Pere Portabella. Nocturn 29, 1968. Pel·lícula de 35 mm, b/n i color, so, 77 min 58 s. Realització de Pere Portabella. Produïda per Films 59. R.1894, Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Donació de Pere Portabella. © Pere Portabella
João Maria Gusmão & Pedro Paiva. Model ocular, 2006. Sistema de cambra obscura amb taula de fusta, ous d’estruç, lents i focus. Dimensions variables. R.5093, Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Obra adquirida gràcies a la Fundació Puig. © João Maria Gusmão + Pedro Paiva. Fotografia: Rafael Vargas
Line Describing a Cone, d’Anthony McCall, qüestiona totes les convencions cinematogràfiques.
Anthony McCall. Línia que descriu un con, 1973. Pel·lícula de 16 mm, b/n, sense so, 31 min i fum, dimensions variables. R.2488, Col·lecció MACBA. Fundación MACBA. © Anthony McCall. Fotografia: Hank Graber
Dan Graham. Zoom binocular, 1969. Projecció sincronitzada adjacent de dues pel·lícules súper-8 transferides a 16 mm, color, sense so, 1 min 7 s. R.2976, Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. © Binocular Zoom by Dan Graham. Tots els drets reservats. Fotografia: Marian Goodman Gallery
Exposició Internacional de Barcelona (1929)
Alicia de Larrocha (originàriament interpretat per l’artista a l’edat de 6 anys, el 12 de desembre de 1929 al Palau de les Missions de l’Exposició Internacional de Barcelona).
Tornem a les ciutats i hi ha un cas que no podem deixar de banda: l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). No és anecdòtic recordar que poc abans d’iniciar-se la I Guerra Mundial es va decidir organitzar una exposició que s’havia de dir “Exposición Internacional de las Industrias Eléctricas”. La I Guerra Mundial va deixar en una situació molt difícil els països que havien de participar-hi. Això, juntament amb els diversos canvis polítics que va viure Espanya, va ajornar l’esdeveniment fins al 1929. Atès que l’electricitat ja no era una novetat, va passar a dir-se “Exposición Internacional de Barcelona”. No obstant això, la llum va ser un dels fils conductors del projecte urbanístic i ideològic de l’exposició, a partir de tres elements: els raigs de llum del Palau Nacional, la Font Màgica (projectada per Carles Buïgas) i les Columnes de Llum que flanquejaven l’Avinguda Maria Cristina.
Al Museu de Cerdanyola es conserven alguns elements, com ara cartells, el segell o la maleta de Carles Buïgas, plena de transparències amb diferents vistes del projecte, que constitueixen una mena de catàleg que segurament utilitzava per mostrar els seus projectes i obtenir nous encàrrecs.
Cartells de l’Exposició Internacional. Barcelona, 1929. Fototípia i cromolitografia. Impremta Rieusset S.A. Il·lustracions de Santacreu i Gabriel Amat. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Cartells de l’Exposició Internacional. Barcelona, 1929. Fototípia i cromolitografia. Impremta Rieusset S.A. Il·lustracions de Santacreu i Gabriel Amat. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Cartells de l’Exposició Internacional. Barcelona, 1929. Fototípia i cromolitografia. Impremta Rieusset S.A. Il·lustracions de Santacreu i Gabriel Amat. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Maleta de Carles Buïgas i detall de transparències. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Maleta de Carles Buïgas i detall de transparències. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Maleta de Carles Buïgas i detall de transparències. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Maleta de Carles Buïgas i detall de transparències. Donació Rotary Club Cerdanyola. Museu de Cerdanyola
Llum artificial, progrés, tecnologia
La llum artificial continua definint la identitat i el tarannà de les ciutats i, amb elles, una part important de l’esfera pública.
Adam Strzelczyk. Koeln at night. Fotografia. Núm. reg.: 6132. Centre de la Imatge Mas Iglesias Reus / Premis Ciutat de Reus de Fotografia - Ajuntament de Reus.
Armand Domènech. Cartell Semana de la Luz. Barcelona, 1966. GAGB 8958/14. Museu del Disseny-DHub. Fotografia: La Fotográfica
Està associada a la modernitat i a un futur entre retro i sofisticat, com veiem en algunes fotografies de moda típiques dels anys vuitanta.
Josep Manuel Ferrater. Luz de neón, Barcelona, 1984. Fotografia. MTIB 4117/13, Museu del Disseny-DHub. Fotografia: Josep Manuel Ferrater
Pep Àvila. Future Land, Barcelona, 2018. MDB 4053, Museu del Disseny-DHub. Fotografia: Pep Àvila.
Llum i esfera pública
Als anys cinquanta i seixanta, el desenvolupament tecnològic va generar més llum i més potència.
Carles Fontserè Carrió. Plafó Contraportada C: Vista nocturna gratacels Manhattan, 1955-1968. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Donació de l’artista, 1997; 206691-000. © L’autor o els seus hereus.
La crisi del petroli de la dècada dels setanta va acompanyada d’un augment de la sensibilitat pels temes de sostenibilitat en l’ús de la llum i dels recursos. Una sensibilitat que vivim ara mateix com una urgència.
Adrian Melis. Moments que van marcar el món III. The East is Red, 2013. Vídeo monocanal, color, so, 3 min 36 s. R.5075, Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. © Adrian Melis
El desenvolupament porta la implementació de noves tecnologies d’il·luminació. La llum pot modificar entorns i percepcions i és un element clau en els esdeveniments esportius i artístics, així com les celebracions nacionals i polítiques.
En el context de la contemporaneïtat líquida definida per Zygmunt Bauman, la intangibilitat de la llum defineix identitats i dinàmiques urbanes, tot donant lloc a ciutats virtuals i ciutats llum, com ara Hong Kong, Nova York o Las Vegas.
Judith Barry. A l’ombra de la ciutat… vamp r y, 1985. Projecció de diapositives i vídeo sobre pantalla de doble cara, color, so, projecció contínua. Dimensions variables. R.3640, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. © Judith Barry
Desenvolupament tecnològic, consumisme desmesurat i consciència ecològica i de sostenibilitat continuen anant plegats. La crisi del petroli de la dècada dels setanta arriba fins a l’actualitat, acompanyada primer de més sensibilitat i, ara mateix, d’una urgència pel que fa als temes de sostenibilitat en l’ús de la llum i dels recursos.
Ens ho recorda Allan Sekula.
Allan Sekula. Risc de radiació. Sèrie: «Metà per a tothom», 2008. Fotografia cromogènica, 41 x 60 cm. R.4079, Col·lecció MACBA. Fundació MACBA. Col·lecció Fundación Repsol. © The Estate of Allan Sekula. Fotografia: Christopher Grimes Gallery
Ja als setanta es comentava que la noció de creixement sostenible és un oxímoron. Amb els seus neons, que reprodueixen fórmules matemàtiques, Jordi Benito vol repensar la conflictivitat de l’ésser humà en el món, tot rellegint Ideas sobre la complejidad del mundo (1985) de Jorge Wagensberg, on posa l’èmfasi en la incertesa de l’entorn.
Jordi Benito. Sense títol (Meeting Point), 2008. Instal·lació. Museu de Granollers
El col·lectiu FRAU. Recerques Visuals parteix de la referència a Benito per aprofundir en la necessitat d’assolir més sostenibilitat. (Museu de Granollers. Ref. 12774.)
FRAU. Recerques visuals. I jo! Amb tot el meu cos llençat a aquestes canyes, 2023. Instal·lació. Museu de Granollers
Varvara & Mar ens parlen també de la complexitat del món actual, dels canvis socials i l’impacte de l’era tecnològica.
Varvara & Mar. Data Shop, 2017. Instal·lació. Museu Abelló
Tot i que es repeteix cíclicament, la guerra no ha estat mai ni serà la solució.
Joan Rabascall. Petó atòmic, 1968. Acrílic sobre tela, 162 x 97 cm. R.3219,<br /> Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona. © Joan Rabascall, VEGAP, Barcelona. Fotografia: Gasull
Vicente Gil Franco. Bombardeig (anvers) / Croquis d’un gos (revers), 1937. Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’“Exposició Internacional” de París, 1937; 022923-G. © L’autor o els seus hereus
Andrés Fernández Cuervo Sierra. Bombardeig, 1937. Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’Exposició Internacional» de París, 1937; 021774-G. © L’autor o els seus hereus
Josep Sancho Piqué. Horrors d'una guerra: “¡Oh bella luz! ... ¡Única i verdadera de Vida perdurable!”, 1939. Dibuix a la tinta sobre paper blanc. 24,5 x 32 cm. Referència: MAMT NIG 1009. Diputació de Tarragona. Museu d'Art Modern. Arxiu Fotogràfic / Alberich Fotògrafs
Kristin Oppenheim hi posa també el focus, amb una versió nua del Hey Joe de Jimi Hendrix, un veritable al·legat contra la guerra.
Kristin Oppenheim. Hey Joe, 1996. Focus, altaveus, sistema informàtic i enregistrament sonor, 2 min 15 s. Dimensions variables. R.4281, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. © Kristin Oppenheim
Els dibuixos de Carme Sanglas són un crit d’atenció a la nostra desvinculació de l’entorn.
Carme Sanglas. Noia espolsant llençol, 2009. Tinta sobre paper, 21 x 29,6 cm. R. ME 2563. Museu de l’Empordà. © Carme Sanglas
Fina Miralles ens recorda també la necessitat a tornar a allò que és essencial.
Fina Miralles. Relacions. Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes. Mirar el sol, 1975/2020. Impressió per raig de tinta sobre paper. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació de l’artista. © Fina Miralles
De la mateixa manera que ho feia Joan Miró.
Joan Miró. Femme devant le soleil I, 1974. Acrílic sobre tela, 258,5 x 194 cm. R. FJM 4790. Fundació Joan Miró, Barcelona. © Successió Miró, 2024
Sense el sol no seria possible la vida. És un element clau, també en relació amb la sostenibilitat futura.
Pedro Torres. House of the Sun, 2020. Materials diversos. Dimensions variables. R.6293, Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art Contemporani. © Pedro Torres
I acabem amb unes “simples” bombetes que tenen la capacitat de rememorar importants moments vitals…
I, al mateix temps, socials i col·lectius.
Iván Argote. Qui no ha jugat mai als avantpassats, a les prehistòries de la seva carn i la seva sang?, 2013. Instal·lació lumínica, 178 bombetes, cable elèctric de 10 000 cm. R.5201, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Dipòsit particular. © Iván Argote. Foto: ADN Galeria