L’objectiu de la mostra és fer un exercici de “mirar” des del nostre present post-pandèmic, a partir d’obres d’un passat pre-pandèmic. Veure com una imatge tan icònica i integrada en el nostre imaginari com pot ser un Sant Sopar d’una taula gòtica, va passar a ser durant un any i mig un tipus de reunió inimaginable o com a mínim sanitàriament i socialment censurada. Així doncs, l’exposició no vol basar-se en un simple recull d’obres d’art sobre festes, vida social als bars o comensalitat, sinó en el fet que totes aquestes activitats van ser suprimides de la nostra vida durant un període prou dilatat de la nostra història recent.

Partim, doncs, del “xoc” que suposà veure’ns privats d’aquest tipus d’interacció i també de la dificultat de tornar a “ser en relació”. El neguit per recuperar el temps perdut conviu amb una certa consciència amarga què hi ha quelcom que s’ha trencat per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes subjacents en la nostra mirada vers l’art a través de les obres que hem escollit.

Així mateix, pensadors com Georges Bataille o Émile Durkheim han definit una expressió eminentment social com és la festa, com una institució desafiadora del model antropològic de l’homo economicus, atès que aquest persegueix tan sols l’interès individual i, en canvi, de tota celebració col·lectiva se’n deriva una certa solidaritat social. Així doncs, l’homo festus (expressió col·lectiva de l’homo ludens), seria també un homo socialis.

En definitiva, la interacció humana sempre determina la construcció d’una realitat social i és per això que el nostre principal objectiu serà que el recorregut expositiu evoqui allò que la pandèmia ens va privar de fer durant gairebé dos anys i, al mateix temps, en signifiqui la “recuperació”, aquest cop sense restriccions.

El Carnaval o Carnestoltes (“carn avall”, si en fem una adaptació del “carne levare” -eliminar la carn- del llatí o “carnes tollendas”, que té el mateix significat), sempre ha estat associat a un sentit vitalista extrem d’aprofitar, amb la praxi de l’excés i la transgressió, els dies anteriors a l’inici de la Quaresma. L’oportunitat ancestral de subvertir l’ordre establert, de “disfressar-se” en el sentit originari de despistar o no deixar rastre; poder ser algú altre, poder capgirar el destí i el món per un instant.

El Carnaval de 2020 s’esdevingué molt poc abans del “tancament” del nostre món, per bé que Itàlia, que fou el primer país europeu a patir els estralls del virus, ja va suspendre el Carnaval de Venècia aquell mateix any, quan les regions del nord eren les més afectades. Rio de Janeiro va suspendre el carnaval de 2021, sobretot les celebracions al carrer i el carnaval venecià fou en “streaming”, mentre a casa nostra, els carnavals més emblemàtics també es van veure afectats: el de Vilanova es visqué a través de les xarxes i el Canal Blau, si bé no es va renunciar al guarniment de carrers. A Sitges, les rues van ser cancel·lades i també es van promoure exposicions i carrers guarnits. Carnavals atípics i carregats d’enyor pels que els viuen cada any intensament.

Quan les mesures de confinament començaven a relaxar-se en coincidència amb l’arribada de l’estiu, les trobades a l’aire lliure van esdevenir l’expressió més buscada de llibertat. En algunes poblacions va anul·lar-se l’obertura de les piscines i l’accés a les platges era restringit, imposant distància social i mesures de control que incloïen drons sobrevolant-hi per evitar aglomeracions. Però sobretot els joves cercaven espais alternatius, per fugir d’aquest control estricte que ells percebien com a arbitrari i van començar a descobrir dolls, basses i rierols on poder trobar-se i refrescar-se. Es va produir una mena de “redescoberta” de l’entorn amb finalitats lúdiques, des dels pic-nics fins als botellots nocturns. Un objectiu: la sensació de llibertat.

Les imatges seleccionades recullen l’esperit del gaudi a l’aire lliure, en la línia que explica A. De Saint-Éxupery a Carta a un ostatge (1948): “Feia un bon sol. La seva tebior banyava els pollancres de l’altre marge i la plana, fins a l’horitzó. Cada vegada ens sentíem més contents, sense saber per què. (…) Érem totalment en pau, immersos, lluny del desordre, en una civilització definitiva

Un dels rituals socials més afectats per la pandèmia foren els casaments, que encara constitueixen un dels esdeveniments per excel·lència en l’àmbit familiar i que implica mostrar-se en societat, no tan sols a la família extensa sinó també a les amistats. El casament, a més, consta de diferents parts, totes elles proscrites durant els moments més durs del confinament: cerimònia (civil o religiosa), banquet i ball. Alguns mitjans parlaven de “pèrdua emocional” per a les parelles que s’havien vist obligades a posposar el que publicitàriament encara es vol definir com “un dels dies més feliços” de la seva vida.

Altres rituals socials per excel·lència que es veieren truncats foren tant els naixements com els enterraments. Pel que fa als primers, no es podien visitar els nadons ni compartir l’alegria del moment, mentre pel que fa al traspàs, al dolor de la mort en solitud en hospitals o residències, s’hi afegí la impossibilitat d’acompanyar col·lectivament en el dol.

El carrer fou territori vedat durant el confinament. El vèiem des dels balcons i la seva ocupació fortuïta -fos sota la forma d’infants jugant o de gent passejant- va ser proscrita i sovint (si era el cas) denunciada pels mateixos veïns. No fou una situació agradable, que a més basculava entre imponderables com eren la por, l’obediència i la incertesa de tot plegat. Algunes mesures que regulaven l’accés a la via pública van ser molt controvertides, com la permissivitat per passejar els gossos versus la prohibició de sortir amb criatures. Sortir a llençar la brossa va esdevenir una de les activitats més cobejades de la rutina diària i un dels escassos moments on rememorar el gust de la llibertat.

Però el carrer no és només un espai d’oci, sinó que també és un espai de negoci que es va veure afectat, ja que es prohibiren fires i mercats ambulants durant mesos.

En els moments més durs del confinament i més enllà de l’habitatge propi, els únics espais de trobada eren virtuals. Vam fer de les connexions amb Zoom, Meet o Teams les àgores des d’on trobar-nos, debatre o conversar. També vam “aprendre” a treballar en línia, des de la solitud del mateix domicili. En aquest apartat mostrem alguns espais de trobada que ens estaven prohibits: la convivència en un espai de treball o de docència, les rebotigues com a espais de tertúlia o els safareigs com a antic espai de confidència i convivialitat femenina.

Finalment, “visitar” algú durant la pandèmia també va convertir-se en una utopia i la prudència o la por van fer forat durant molt temps, en els hàbits socials de les persones.