Homo socialis: sense restriccions

Comissària: Maria Garganté Llanes

Nombre d’obres: 55

Museus representats: MACBA, MNAC, Museu d’Art de Cerdanyola, Museu Víctor Balaguer, Museus de Sitges, Museu d’Art de Girona, Museu del Disseny, Fundació Palau, Museu de l’Empordà, Museu de la Garrotxa, Museu d’Art Modern de Tarragona, Museu de Reus, Museu de Valls, Museu Frederic Marès, MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Museu Apel·les Fenosa, Museu d’Art de Sabadell, Museu Abelló, Museu de Lleida, MEV Museu d’Art Medieval, Museu de Manresa.

Introducció

L’objectiu de la mostra és fer un exercici de “mirar” des del nostre present post-pandèmic, a partir d’obres d’un passat pre-pandèmic. Veure com una imatge tan icònica i integrada en el nostre imaginari com pot ser un Sant Sopar d’una taula gòtica, va passar a ser durant un any i mig un tipus de reunió inimaginable o com a mínim sanitàriament i socialment censurada. Així doncs, l’exposició no vol basar-se en un simple recull d’obres d’art sobre festes, vida social als bars o comensalitat, sinó en el fet que totes aquestes activitats van ser suprimides de la nostra vida durant un període prou dilatat de la nostra història recent.

 

Partim, doncs, del “xoc” que suposà veure’ns privats d’aquest tipus d’interacció i també de la dificultat de tornar a “ser en relació”. El neguit per recuperar el temps perdut conviu amb una certa consciència amarga què hi ha quelcom que s’ha trencat per sempre? Aquestes són algunes de les preguntes subjacents en la nostra mirada vers l’art a través de les obres que hem escollit.

 

Així mateix, pensadors com Georges Bataille o Émile Durkheim han definit una expressió eminentment social com és la festa, com una institució desafiadora del model antropològic de l’homo economicus, atès que aquest persegueix tan sols l’interès individual i, en canvi, de tota celebració col·lectiva se’n deriva una certa solidaritat social. Així doncs, l’homo festus (expressió col·lectiva de l’homo ludens), seria també un homo socialis.

 

En definitiva, la interacció humana sempre determina la construcció d’una realitat social i és per això que el nostre principal objectiu serà que el recorregut expositiu evoqui allò que la pandèmia ens va privar de fer durant gairebé dos anys i, al mateix temps, en signifiqui la “recuperació”, aquest cop sense restriccions.

Celebracions festives de caràcter religiós: del Corpus a la Festa Major

Les festes de caràcter religiós han tingut tradicionalment una dimensió pública, expressada en aspectes com les processons, que en el cas de les festivitats de Corpus o Setmana Santa, n’esdevenen l’acte central. La processó havia de ser un reflex del manteniment de l’ordre social, per la qual cosa es tractava d’implicar-hi tots els agents socials significats de la ciutat per tal de formar el seu millor “aparador”.

 

La configuració d’aquests seguicis urbans correspon a un model de celebració que regula i estructura la festa: l’espai queda definit per un itinerari en el qual es mouen els personatges festius. Val a dir que l’Església cada vegada va anar desmarcant-se més de la presència del seguici festiu a les processons religioses, de manera que al segle XIX es produeix una separació que farà que actualment, elements com els gegants o el bestiari estiguin associats a un concepte més laic de “Festa Major”. Així i tot, la més recent recuperació de seguicis festius històrics torna a reintegrar-los a la seva funció original.

Carnaval: entre tradició i transgressió.

El Carnaval o Carnestoltes (“carn avall”, si en fem una adaptació del “carne levare” -eliminar la carn- del llatí o “carnes tollendas”, que té el mateix significat), sempre ha estat associat a un sentit vitalista extrem d’aprofitar, amb la praxi de l’excés i la transgressió, els dies anteriors a l’inici de la Quaresma. L’oportunitat ancestral de subvertir l’ordre establert, de “disfressar-se” en el sentit originari de despistar o no deixar rastre; poder ser algú altre, poder capgirar el destí i el món per un instant.

 

El Carnaval de 2020 s’esdevingué molt poc abans del “tancament” del nostre món, per bé que Itàlia, que fou el primer país europeu a patir els estralls del virus, ja va suspendre el Carnaval de Venècia aquell mateix any, quan les regions del nord eren les més afectades. Rio de Janeiro va suspendre el carnaval de 2021, sobretot les celebracions al carrer i el carnaval venecià fou en “streaming”, mentre a casa nostra, els carnavals més emblemàtics també es van veure afectats: el de Vilanova es visqué a través de les xarxes i el Canal Blau, si bé no es va renunciar al guarniment de carrers. A Sitges, les rues van ser cancel·lades i també es van promoure exposicions i carrers guarnits. Carnavals atípics i carregats d’enyor pels que els viuen cada any intensament.

La joia de compartir taula

Un dels aspectes que més es van veure afectats amb la pandèmia van ser els xeflis col·lectius o les reunions que impliquessin “comensalitat” al voltant d’una taula, que s’havia de reduir als anomenats “grups bombolla”, limitats al nucli familiar més estricte i a un nombre de persones que no podia excedir el de 6, exceptuant els àpats festius de Nadal, on els comensals podien ser 10, però d’un màxim de dues bombolles familiars. Això es traduí en la supressió de molts sopars i dinar de Nadal -i en conseqüència sense les apassionades discussions familiars-, ni sopars de germanor per les Festes majors. Els mitjans es feien ressò, de tant en tant, d’algun cas de transgressió de la norma, concretat en un àpat col·lectiu clandestí que es traduïa immediatament en un augment d’ingressos a les UCI o en un repunt de contagis. Restaurants tancats: primer durant tot el dia i després de nit, quan el fet de compartir taula s’allarga fins a altes hores -i ja saben els perills que sempre ha comportat la nocturnitat en l’imaginari de la llei i l’ordre… .

Per plaer: trobar-nos “à plen air”

Quan les mesures de confinament començaven a relaxar-se en coincidència amb l’arribada de l’estiu, les trobades a l’aire lliure van esdevenir l’expressió més buscada de llibertat. En algunes poblacions va anul·lar-se l’obertura de les piscines i l’accés a les platges era restringit, imposant distància social i mesures de control que incloïen drons sobrevolant-hi per evitar aglomeracions. Però sobretot els joves cercaven espais alternatius, per fugir d’aquest control estricte que ells percebien com a arbitrari i van començar a descobrir dolls, basses i rierols on poder trobar-se i refrescar-se. Es va produir una mena de “redescoberta” de l’entorn amb finalitats lúdiques, des dels pic-nics fins als botellots nocturns. Un objectiu: la sensació de llibertat.

 

Les imatges seleccionades recullen l’esperit del gaudi a l’aire lliure, en la línia que explica A. De Saint-Éxupery a Carta a un ostatge (1948): “Feia un bon sol. La seva tebior banyava els pollancres de l’altre marge i la plana, fins a l’horitzó. Cada vegada ens sentíem més contents, sense saber per què. (…) Érem totalment en pau, immersos, lluny del desordre, en una civilització definitiva

Oci social: bars i espectacles.

Els bars, centres neuràlgics d’una part important de l’oci social, foren dels establiments més enyorats durant el confinament estricte i damunt dels quals se situà el punt de mira quan s’inicià el desconfinament. Ús restringit a les terrasses (on cap grup o taula podia passar de sis persones) i supressió d’horaris nocturns. En definitiva, vam viure l’alteració del que alguns urbanistes i sociòlegs anomenen el “Tercer espai”, que és el de la socialització.


D’altra banda, “La cultura és segura” fou el lema més repetit pels professionals o empresaris vinculats a les arts de l’espectacle, que tot i haver-se demostrat que anar al teatre no era font de contagis -les mesures d’aforament, distància i higiene eren escrupolosament observades en la majoria dels casos-, fou un sector molt castigat amb tancaments perllongats. Per què el boc expiatori eren aquells espais on la gent hi acostuma a ser feliç?

Privacitat pública: ritus de societat.

Un dels rituals socials més afectats per la pandèmia foren els casaments, que encara constitueixen un dels esdeveniments per excel·lència en l’àmbit familiar i que implica mostrar-se en societat, no tan sols a la família extensa sinó també a les amistats. El casament, a més, consta de diferents parts, totes elles proscrites durant els moments més durs del confinament: cerimònia (civil o religiosa), banquet i ball. Alguns mitjans parlaven de “pèrdua emocional” per a les parelles que s’havien vist obligades a posposar el que publicitàriament encara es vol definir com “un dels dies més feliços” de la seva vida.

 

Altres rituals socials per excel·lència que es veieren truncats foren tant els naixements com els enterraments. Pel que fa als primers, no es podien visitar els nadons ni compartir l’alegria del moment, mentre pel que fa al traspàs, al dolor de la mort en solitud en hospitals o residències, s’hi afegí la impossibilitat d’acompanyar col·lectivament en el dol.

Som al ball i hem de ballar

El ball pot ser ritual, en el context d’una tradició determinada -i que implica un públic que l’aplaudeix i l’avala- o pot ser merament lúdic, sense negligir que un ball d’envelat de festa major o de “discoteca” no es regeixi igualment per una ritualitat, que va des de l’exhibició al festeig. La proximitat i el contacte que proporcionen el ball va ser quelcom proscrit durant la pandèmia, quan es preconitzava una necessària “distància social”. Les sardanes es permetien si els dansaires sostenien un mocador o peça de tela per dos extrems, de manera que s’evités el contacte de les mans. D’altra banda, els balls de Festa Major foren suprimits i reduïts sovint a concerts a l’aire lliure, que s’havien de presenciar asseguts en cadires separades, però el cos estava privat de l’expressió del moviment que segueix el ritme de la música.

Prendre el carrer (I): oci i negoci.

El carrer fou territori vedat durant el confinament. El vèiem des dels balcons i la seva ocupació fortuïta -fos sota la forma d’infants jugant o de gent passejant- va ser proscrita i sovint (si era el cas) denunciada pels mateixos veïns. No fou una situació agradable, que a més basculava entre imponderables com eren la por, l’obediència i la incertesa de tot plegat. Algunes mesures que regulaven l’accés a la via pública van ser molt controvertides, com la permissivitat per passejar els gossos versus la prohibició de sortir amb criatures. Sortir a llençar la brossa va esdevenir una de les activitats més cobejades de la rutina diària i un dels escassos moments on rememorar el gust de la llibertat.

 

 

Però el carrer no és només un espai d’oci, sinó que també és un espai de negoci que es va veure afectat, ja que es prohibiren fires i mercats ambulants durant mesos.

Prendre el carrer (II): els carrers seran sempre nostres?

Durant el confinament vam poder veure com la por per motius sanitaris buidava els carrers, no tan sols perquè se’n prohibia fer-ne ús de manera ociosa -i saltar-se la norma comportava sovint ser increpat pels mateixos veïns, de manera que hom va començar a parlar, de manera informal, de la figura del “Policia de balcó”- sinó que tota manifestació o acció massiva de reivindicació o protesta també era inviable. En aquest sentit, mentre a poc a poc l’ocupació del carrer mitjançant les terrasses de l’hostaleria era progressivament permesa -i encara abans, la instauració de les franges horàries per sortir a caminar-, les manifestacions de caràcter festiu -comparseria, desfilades- i reivindicatiu han estat les que s’han permès més tard i no ha estat fins al 2022 que s’han pogut tornar a convocar amb normalitat. Però quin efecte de fons ha tingut la desmobilització durant gairebé dos anys?

Altres espais on trobar-se

En els moments més durs del confinament i més enllà de l’habitatge propi, els únics espais de trobada eren virtuals. Vam fer de les connexions amb Zoom, Meet o Teams les àgores des d’on trobar-nos, debatre o conversar. També vam “aprendre” a treballar en línia, des de la solitud del mateix domicili. En aquest apartat mostrem alguns espais de trobada que ens estaven prohibits: la convivència en un espai de treball o de docència, les rebotigues com a espais de tertúlia o els safareigs com a antic espai de confidència i convivialitat femenina.

 

Finalment, “visitar” algú durant la pandèmia també va convertir-se en una utopia i la prudència o la por van fer forat durant molt temps, en els hàbits socials de les persones.