Comissari: Miquel del Pozo
D’acord, però amb els ulls de qui?
Els de l’artista, no hi ha altre camí
Els de l’artista, no hi ha altre camí
«L’únic veritable viatge, l’únic bany de joventut, seria no pas anar cap a nous paisatges, sinó tenir altres ulls, veure l’univers amb els ulls d’un altre, de cent altres, veure els cents universos que cadascun d’ells veu, que cadascun d’ells és».
Marcel Proust, A la recerca del temps perdut
(Traducció de Josep Maria Pinto. La presonera II. p.85)
(Traducció de Josep Maria Pinto. La presonera II. p.85)
Àngel Jové Jové: Metafísica III, 1976. Emulsió de vernís i vellut adhesiu sobre paper fotogràfic, 82,8 x 130,5 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida.
D’ulls, però, només en tenim uns, els nostres. L’univers dels altres –la manera com ells veuen el món- ens està vetat, com els gomets d’aquesta imatge que tapen els rostres, que oculten les seves mirades. La totalitat de l’existència, el món sencer, només el podem mirar (i interpretar) des del nostre interior, des dels nostres ulls. ¿Com mirarem, llavors, amb els ulls d’un altre? ¿Com podríem mirar, per exemple, amb els ulls del poeta Màrius Torres -qui ens mira des del centre d’aquesta fotografia-, l’autor del poema Uns ulls en un retaule, que a Cançó a Mahalta escriu «la teva mirada ja parla»?
Amb l’art, no hi ha altre camí. «Només per l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que veu altri d’aquest univers que no és el mateix que el nostre, els paisatges del qual romandrien per a nosaltres tan desconeguts com els que hi pot haver a la lluna» –afirma Proust al final de la seva novel·la[1]. De realitat només n’hi ha una, aquella que la ciència intenta desxifrar, però les mirades sobre la realitat són infinites, n’hi ha tantes com persones viuen (i han viscut) en aquest món. Cada mirada és un univers sencer; cada obra d’art, un món nou on abocar-se a mirar.
[1] Marcel PROUST (1954), «Le temps retrouvé» a A la recherche du temps perdu. Paris: Éditions Gallimard, pp. 256-257
Fina Miralles Nobell: Relacions. Relació del cos humà amb elements naturals: l’aigua. Mirar el mar, març 1975. Fotografia. Museu d’Art de Sabadell. © Fina Miralles Nobell
Fina Miralles Nobell: Relacions
Què veu la Fina Miralles quan mira el mar? Si intentéssim localitzar la platja i el lloc concret on es va situar el març de 1975 per fer-se aquesta fotografia i miréssim cap a l’horitzó, com fa ella, no aconseguiríem veure el que ella veu. L’aigua canvia a cada segon, i una onada ve a substituir l’anterior, però no és aquesta eternitat renovada del mar la que ens impedeix veure el mateix que ella. El punt de vista físic pot ser el mateix, però ella mira des del seu interior, i a aquest, només ens hi podem acostar a través de la seva obra. El que va veure ella ho hem de buscar en un dibuix o en una pintura.
Primer l’artista mira i,
després, nosaltres veiem
Ramon Casas: Buscan asunto. Madrid, cap a 1904. Llapis grafit i aquarel·la sobre paper, 12,3 x 17 cm.
Museu Nacional d’Art de Catalunya, Adquisició de la col·lecció Plandiura, 1932.
© Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2023.
Funciona sempre així: primer l’artista mira i, després, nosaltres veiem. Aquesta és la seqüència. El pintor surt al món carregat amb els seus estris –la tela, els pinzells, les pintures i la paleta-cercant l’assumpte, “EL TEMA” del quadre. Allà on ell s’aturi a mirar (la imatge que pinti aquell dia) serà allò que veurem nosaltres davant l’obra.
L’art és una subjectivitat –uns ulls que miren (els de l’artista cap al món)- que es dirigeix a una altra subjectivitat –uns altres ulls que miren (els de l’espectador cap a l’obra). En aquest doble diàleg confrontem la nostra mirada amb la seva. Mirem amb els nostres ulls el que ha vist l’artista.
Santiago Rusiñol: Figura femenina, 1894. Oli sobre tela, 100 x 81 cm. Museu Nacional d’Art de Catalunya, llegat de Santiago Espona, 1958. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2023.
Santiago Rusiñol: Figura femenina
Quan mirem una obra d’art ocupem la posició que tenia l’artista quan va realitzar-la. Això és tan evident que vaig haver de llegir-ho en un llibre per prendre’n consciència. Aquesta pintura ho fa visible: nosaltres -el pintor- ens veiem reflectits al mirall mentre retratem la noia que tenim asseguda al davant, estem mirant amb els seus ulls (els del pintor). No ho hauríem d’oblidar mai, sempre és així. Davant qualsevol obra d’art veiem el que l’artista va veure l’últim instant abans de donar per acabada l’obra, abans d’abandonar-la. Mirem cap a on ell va mirar: ens trobem davant dels altres ulls.
Tres mirades:
d’avui, d’ahir i d’abans-d’ahir
Plaqueta de pissarra amb un gravat que representa una cérvola jove, 8000 aE (aprox.) període epipaleolític o mesolític. Procedeix de la balma de Sant Gregori (Falset). Pissarra, gravat (llicorella, gravada amb burí de sílex) 7,1 x 3,6 x 0,9 cm. Museu de Reus © Arxiu fotogràfic del Museu de Reus.
Ara fa gairebé 11.000 anys, un avantpassat nostre va obrir els ulls i va sortir a caçar. En algun moment del dia va decidir que aquells animals que perseguia, que anaven i venien amb les estacions, i eren la font de supervivència de la comunitat, havien de ser transformats en una imatge. Sobre un tros de pissarra va gratar-hi la figura d’una cérvola. Què n’esperaven, d’aquesta imatge, no ho sabrem mai, però encara avui davant d’aquesta plaqueta, sentim el so de les branques quan l’animal fuig al percebre la nostra arribada.
Mirar
«Però, malauradament, tu no veus el que jo veig (…).
Em veus a mi, assegut a la taula davant teu».
Em veus a mi, assegut a la taula davant teu».
Virginia Woolf, Les ones
(Traducció de Maria Antònia Oliver. La Temerària, Sabadell, 2019, p. 206)
Anton Casamor d’Espona: Mirant la mar, s/d . Escultura de marbre (figura) i granit (tovallola), 95 x 120 x 50 cm. Museu de l’Empordà.
Som (de nou) davant d’una noia mirant el mar.
Ara, però, ni tan sols en sabem el nom ni el lloc des d’on mira.
És en aquesta llibertat d’imaginar una història (una vida) per a ella que li donem veu a través d’un poema:
Ara, però, ni tan sols en sabem el nom ni el lloc des d’on mira.
És en aquesta llibertat d’imaginar una història (una vida) per a ella que li donem veu a través d’un poema:
Tot l’any d’espera incòmoda
per una trilogia: el mar, la sal i tu.
Llavors es fa el miracle i ve l’agost
-com va venir també l’estiu passat.
Enguany, però, la sorra se t’empassa
i és impossible fer com fan els altres:
no pots anar a cercar l’onada
i capbussar-te en l’alegria de la platja
ni vols per res del món negar que ara ja saps
que a més de sal, a l’aigua, hi suren cendres.
Tu no. Tu no vols oblidar-te de la mare.
per una trilogia: el mar, la sal i tu.
Llavors es fa el miracle i ve l’agost
-com va venir també l’estiu passat.
Enguany, però, la sorra se t’empassa
i és impossible fer com fan els altres:
no pots anar a cercar l’onada
i capbussar-te en l’alegria de la platja
ni vols per res del món negar que ara ja saps
que a més de sal, a l’aigua, hi suren cendres.
Tu no. Tu no vols oblidar-te de la mare.
Mireia Calafell, CENDRES. NOSALTRES, QUI.
Dues persones mirant el mar, una al costat de l’altra, podem veure coses completament diferents, fins i tot, oposades. Quants mars hi ha al mar?
Joaquim Mir: La cala encantada (Mallorca), cap a 1901. Museu Nacional d’Art de Catalunya. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2023.
Hi ha el mar Mediterrani, el nostre mar. La proximitat geogràfica i la biografia personal de cascun de nosaltres ens el fan veure d’una manera determinada.
El punt de vista
«Vistos pels Àngels, els cimals dels arbres potser
són arrels, que beuen dels cels;
i en el sòl, les profundes arrels d’un faig
els semblen cims silenciosos»
són arrels, que beuen dels cels;
i en el sòl, les profundes arrels d’un faig
els semblen cims silenciosos»
Rainer Maria Rilke, Poemes francesos (V 38)
(Traducció de Mariàngela Vilallonga. Girona, Edicions de la ela geminada, 2011, p. 85)
(Traducció de Mariàngela Vilallonga. Girona, Edicions de la ela geminada, 2011, p. 85)
Francesc Català-Roca: Monument a Colom, 1950. Museu Nacional d’Art de Catalunya
© Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya / Fons Francesc Català-Roca
El dubte de Rilke -la pregunta sobre com els àngels veurien un arbre des del cel- il·lumina aquesta fotografia. Com veu el món Cristòfol Colom des de dalt de la columna? Què veu des del seu punt de vista? I sobretot: com interpreta allò que veu?
Ramon Casas i Carbó i Santiago Rusiñol i Prats: Retratant-se, estiu de 1890 a Sant Benet de Bages. Pintura a l’oli sobre tela, 60 x 73 cm. Museus de Sitges. © Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges.
Els dos artistes han sortit a pintar junts a l’aire lliure. Són molt a prop un de l’altre, però miren en direccions divergents i, alhora, cada un mira des del seu interior, des de la seva personalitat artística i des de la seva experiència vital. Les obres que pinten són dues mirades diferents.
El quadre, però, ens ofereix un tercer punt de vista, el d’algú que no era allà aquell dia i que ara els observa: nosaltres. Per fer aquesta obra, firmada a quatre mans, primer Casas pintava el paisatge mentre Rusiñol el retratava i, després, Rusiñol va anar a seure a la cadira del fons, a pintar el seu paisatge, mentre Casas el retratava. És una pintura amb doble firma on cada un retrata l’altre. Hi ha tres teles al quadre: una de real i dues de pintades. En total, tres punts de vista diferents.
El quadre, però, ens ofereix un tercer punt de vista, el d’algú que no era allà aquell dia i que ara els observa: nosaltres. Per fer aquesta obra, firmada a quatre mans, primer Casas pintava el paisatge mentre Rusiñol el retratava i, després, Rusiñol va anar a seure a la cadira del fons, a pintar el seu paisatge, mentre Casas el retratava. És una pintura amb doble firma on cada un retrata l’altre. Hi ha tres teles al quadre: una de real i dues de pintades. En total, tres punts de vista diferents.
La mirada que ens mira
En la cultura clàssica antiga el suïcidi consistia, sovint, en un mecanisme per a preservar honor i possessions. Amb l’expansió del cristianisme, la representació d’aquesta pràctica quedà força arraconada fins al romanticisme, quan els artistes reprendran amb força el tema i àdhuc la pràctica
(1) Apel·les Fenosa i Pablo Picasso: Tête de Dora Maar, 1941. Museu Apel·les Fenosa. © Fenosa, VEGAP, Barcelona; Picasso, VEGAP, Madrid.
(2) Barbara Stammel: Germana I, 1997. Museu d’Art Modern de Tarragona. © Diputació de Tarragona. Museu d’Art Modern. Arxiu Fotogràfic. Alberich Fotògrafs.
(3) Josep Tapiró: Núvia, circa 1876-1896. Museu de Reus. © Museu de Reus.
Per molt suggeridora que sigui una figura que ens mira en una obra d’art, per molt que tinguem la sensació de trobar-nos davant d’una presència, mai podem saber realment el que veu. El retrat no ens ho diu, no ens deixa entrar en el seu interior, i ens obliga sempre a quedar-nos a la superfície, a la cara exterior de la persona, a la pell. Amb tot, no podem deixar de pensar que hi ha una vida a l’altre costat de l’obra, una vida que ens mira i que mai podrem conèixer. És el diàleg impossible que sempre ofereixen els retrats. I, a sobre, nosaltres envellim, a diferència d’ells.
Sempre és bo tornar al museu, precisament, per aquest motiu, perquè nosaltres envellim i les obres no. I no és el mateix mirar una pintura a l’adolescència que fer-ho al final de la vida, ni contemplar una maternitat quan som pares, que quan encara no ho som o després de perdre un fill. El museu és un lloc que ofereix quelcom diferent cada cop que s’hi torna… perquè nosaltres hem canviat.
La mirada dels altres
(i la nostra)
«…em sé de dues morts veí…
D’una en sóc cert, i l’altra m’amenaça.
D’una en sóc cert, i l’altra m’amenaça.
Ni pintar ni esculpir apaivagaran
l’ànima, oferta a aquell amor diví
que obrint en creu els membres ens abraça»
l’ànima, oferta a aquell amor diví
que obrint en creu els membres ens abraça»
Michelangelo Buonarroti, 285.
(Traducció de Miquel Desclot. Edicions vitel·la, p. 231)
(Traducció de Miquel Desclot. Edicions vitel·la, p. 231)
Quan Miquel Àngel va escriure aquest sonet tenia 79 anys i veia acostar-se el final dels seus dies. És per això que parla de dues morts; de la mort del cos en té certesa, la que l’amenaça és la mort de l’ànima. La seva concepció cristiana i neoplatònica del món condicionava la seva mirada, i la seva creença ferma en un judici a l’altra vida li feia témer la condemna.
Anònim, Crist de la Cerdanya, segona meitat del segle XII.
Museu Nacional d’Art de Catalunya, antic fons de Museus, 1972. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2023.
Les imatges de la creu, arrencades dels llocs de culte on pertanyien i exposades a l’interior del museu, on ningú (o gairebé ningú) s’agenolla a resar davant d’elles, han perdut el seu lloc en el món, han quedat descontextualitzades… Tot i això, cal anar a mirar-les. Cal anar fins al museu i situar-se davant aquest Crist sense creu clavat sobre una paret blanca; capaç tot sol d’invocar dos mil·lennis de fe en una sola imatge.Al final del poema, Miquel Àngel diu que ni pintar ni esculpir poden apaivagar la seva ànima i en un altre sonet arribarà a penedir-se d’haver dedicat la vida a l’art i no a Déu. Però No hem d’oblidar, però, que és gràcies a l’art que Déu s’ha fet visible davant dels homes.
Man Ray: Miró, 1933 (?). Fotografia a les sals de plata, 29 x 22,7 cm.
Col·lecció MACBA. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya.
Col·lecció Nacional d’Art. © Man Ray, VEGAP, Barcelona.
Sense l’art mai hauríem pogut veure, per exemple, l’univers de Joan Miró – el que ell veia quan mirava les estrelles, una dona o les petjades dels ocells a la platja- i el nostre món seria una mica més orfe.
El primer manament per entrar a un museu hauria de ser el motiu que Paul Valéry esgrimeix a Tal qual, per obrir un llibre: “enriquir-nos amb el que ells han vist i nosaltres no”³.
³Paul Valéry, Tal qual (Traducció d’Antoni Clapés. Adesiara Editorial, 2020, p. 38)