Nicolás Martínez Lage, NIKO. <em>Francisco Franco</em>.1950-1981. Retolador sobre cartolina, 31,5 x 23,4 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1053 Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
La Caritat. DHUB Barcelona
Josep Lluís Pellicer. <em>Escorcoll policíac</em>, 1886. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Esther Remacha. <em>Lluitadores de la terra 3</em>, 1976-1977. Fotografia en blanc i negre, 30 x 40 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 5022. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2022
Joan Miró. <em>L’esperança del condemnat a mort I</em>. Fundació Joan Miró.u b/n, 35 mm. Museu d’Art Contemporani de Barcelona (R.6346, 1963).
Joan Rabascall. <em>Atomic Kiss</em>.1968 Acrílic sobre tela 162 x 97 cm Col·lecció MACBA. Dipòsit de l'Ajuntament de Barcelona © Joan Rabascall, VEGAP, Barcelona
Joan Ferrer Miró. <em>Exposició pública d’un quadre</em>. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Pons. <em>Lina Ódena</em>. Museu Nacional d’Art de Catalunya
EL MUSEU: EL PODER I LES DISSIDÈNCIES
Joan Maria Minguet Batllori
Les imatges no parlen per elles mateixes. Fent una interpretació interessada de “la paradoxa del gat” del físic Erwin Schrödinger, les obres d’art no existeixen fins que algú les observa. I se’n fa preguntes. Si no hi ha preguntes, i acceptem que aquella imatge té el poder autònom d’explicar-se per ella mateixa, convertim l’observador en un ésser segrestat. I l’art, en cosmètica.
Les imatges no parlen per elles mateixes, responen a les preguntes que els fem, en cada moment i en cada context. I el museu és un context institucional que, sota una aparença neutral, iguala políticament tots els missatges —totes les interpretacions, successives i coetànies— que les imatges poden oferir. En el museu, el temps s’atura i passa a ser controlat per la institució. Encara que, de vegades, la institució no ho vulgui.
Aquest projecte proposa algunes lectures a partir de la hipòtesi de la neutralitat impossible del museu. Un conjunt d’obres provinents de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya que demanen que l’observador esculli una interpretació: entre el poder i la dissidència, entre l’exercici del poder i l’art que se n’ha mostrat crític. Que l’observador obri la capsa i decideixi si el gat de Schrödinger és viu o mort.
L'EXERCICI DEL PODER. ELS QUI MANEN I ELS QUI HAN MANAT
Els museus acumulen en les seves sales rastres d’aquells qui han manat. I dels que manen: a les sales o, si aquells mandataris han caigut en desgràcia, als magatzems. En realitat, algunes imatges són confuses. Què hi fan, allà, aquelles obres? Alguns dels propòsits amb què van néixer, fos a favor o en contra del poder, potser s’han esvaït. La representació del poder ha estat tradicionalment submisa, però les imatges depenen de la mirada de l’observador.
Als magatzems dels museus catalans trobem, per exemple, monedes, bustos i retrats del dictador Franco. Algunes ideologies potser les voldrien recuperar per a fer valdre el feixisme que representen. I d’aquí cap enrere, més mandataris. I més mandataris, d’aquí o d’allà, reals o imaginaris. Què en fem, de tant poder maníac, del que representen, dels artistes que en van fer signes, dels qui ens ho mirem?
Baldomer Gili Roig. Alfonso XIII, 1905. Oli sobre tela, 220 x 110 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 0334. Donació de la Diputació de Lleida, 1917
Jordi Jové. El cavall és un bon amic, 1987. Pintura metal·litzada, acrílic i guaix sobre paper, 60 x 39 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 0954. Cessió de l’Ajuntament de Lleida, 1987
Ignasi Prat. El mundo de los vencedores (Pazo de Meirás, Sada), 2014. Fotografia digital color, 78 x 110 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 5009. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2022
Nicolás Martínez Lage, NIKO. Adolf Hitler, 1950-1981. Retolador i guaix sobre cartolina, 63,4 x 42,5 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1041. Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
Nicolás Martínez Lage, NIKO. Alfonso XIII, 1950-1981. Retolador i guaix sobre cartolina, 56,2 x 49,5 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1026. Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
Nicolás Martínez Lage, NIKO. Fidel Castro, 1950-1981. Llapis i retolador sobre cartolina, 67,2 x 40,2 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1037. Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
Nicolás Martínez Lage, NIKO. Francisco Franco, 1950-1981. Retolador sobre cartolina, 31,5 x 23,4 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1053. Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
Nicolás Martínez Lage, NIKO. Francisco Franco, 1950-1981. Retolador sobre cartolina, 31,5 x 23,5 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1091. Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
Nicolás Martínez Lage, NIKO. Lenin, 1950-1981. Retolador i guaix sobre cartolina, 65,6 x 49,6 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1033 Donació de la Família Martínez Andrea, 1993
Toni Prim. Prohibit enganxar cartells. Lleida, 1976. Fotografia en blanc i negre. Còpia moderna del negatiu original, 18 x 28 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4840. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2020
Vilanova, Oriol, Forjadores de Imperio, 2009. Fotografies de Jalón Ángel, ca. 1939. Litografia sobre paper 30 postals: 14.3 x 9 cm c/u. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA © Oriol Vilanova
La Serenitat, Lambert Escaler, 1874 – 1957, terracota policromada. Reg. 4223. Museu Abelló . Mollet del Vallès
Primitivo Martín. Aspirina Mao, 1979. Fotografia dins plàstic Aspirina, 1,8 x 1,8 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4438. Donació de Lucía Martín Carrero, 2019
Evarist Vallès. Nadal 71734. Museu de l’Empordà
L’EXERCICI DEL PODER. POBRESA I CARITAT
La màxima expressió del poder és la riquesa, l’ostentació econòmica. És en el luxe, en la desigualtat, que el poder es manifesta. Per exemple, en la decoració de palaus i esglésies. Fora d’aquí, l’exuberància econòmica no és fàcil de trobar en la història de l’art, especialment en època contemporània.
En canvi, hi ha moltes imatges que representen l’altra cara de la riquesa: la pobresa, fent bona aquella dita de Samuel Beckett, «A qui no té res li està prohibit que no li agradi la merda». Una altra expressió temàtica de la riquesa és la caritat. Perquè la caritat només s’entén des de la desigualtat de la societat: els qui tenen es desprenen de les seves sobralles.
L’art ha acudit molt sovint a la pobresa (i a la caritat), però gairebé mai han estat els pobres els qui s’han representat a ells mateixos.
Josep Sancho Piqué. Caritat cristiana. Museu d’Art Modern de Tarragona
Bernat Martorell. Santa Llúcia repartint almoina. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Clemente Salazar. Bohemio, 1926. Oli sobre tela, 195 x 96 cm.
Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 0315. Donació de Clemente Salazar, 1926
La Caritat. DHUB Barcelona
Josep Bernat Flaugier. Un sant distribueix almoina. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Josep Sancho Piqué. Comiendo de basuras. Museu d’Art Modern de Tarragona
Isidre Nonell. Dues gitanes,1903. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Abad, Francesc. El Camp de la Bota, 2004, Materials diversos. Dimensions variables, Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació de l’artista © Francesc Abad, VEGAP, Barcelona © De la fotografia: Joan Roca de Viñals
APA (Feliu Elias). La caritat cristiana (dibuix/caricatura). Museu Nacional d’Art de Catalunya
Ton Sirera. El Canyeret, Lleida, c. 1950. Fotografia en blanc i negre, còpia d’època, 30 x 40 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 3490. Donació de Pere Sirera, 2013 ©Arxiu Ton Sirera, Lleida.
ELS INSTRUMENTS DEL PODER. LA POLICIA
La representació visual de la policia, de totes les policies del món, d’allò que el poder en diu “les forces de l’ordre”, no genera la mateixa reacció en tots els qui la miren. Tot depèn de la predisposició ideològica de l’observador. Aquí cal tenir en compte l’alerta del filòsof francès Jacques Rancière: per veure injustícia en una imatge, això és, en una representació, abans cal que l’individu sigui conscient d’aquella injustícia en la vida real.
Qui no vegi repressió injusta en les obres d’Eulàlia Grau o d’Esther Remacha; qui no s’incomodi amb un escorcoll policial representat a finals del segle XIX; qui no s’embalbeixi amb els guàrdies a cavall de Samarra… tindrà una mirada on l’art es posarà per davant de la vida. La fotografia de Paula Artés d’una comissaria de la Guàrdia Civil espanyola ens situa en l’ambivalència de la imatge: pot ser assumida, també, per les ideologies més ultradretanes. No, les imatges no parlen per elles mateixes.
Josep Lluís Pellicer. Escorcoll policíac, 1886. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Antoni Samarra. Guàrdies, c. 1913. Carbó sobre paper, 21 x 31 cm.
Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 0347. Donació de Francisca i Maria Samarra, 1929
Grau, Eulàlia, Public Order, 1978. R.5061/ R.2794 Impressió òfset sobre paper. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Dipòsit de l’artista © Eulàlia Grau, VEGAP, Barcelona
Maniquí de cap amb barret de Guardia Civil. Reg. 4604. Museu Abelló. Mollet del Vallès
Paula Artés. Fuerzas y Cuerpos: 41º24’20.9’’N 2º09’52.5’’E, 2016. Fotografia color, 47 x 40 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4877. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2021
Esther Remacha. Lluitadores per la terra 3, 1976-1977. Fotografia en blanc i negre, 30 x 40 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 5022. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2022
Francesc Català-Roca, “Publicitat Barcelona”, 1953. Museu de Valls
ELS INSTRUMENTS DEL PODER. LA PRESÓ
La presó és una instància coercitiva que han fet servir tots els poders. Que el fan servir, encara. És un dispositiu punitiu on la llibertat de l’individu queda cancel·lada.
En la seva representació visual, però, hi ha unes lectures sovint romàntiques de la tragèdia que suposa el captiveri: recordem els gravats de Piranesi (o aquella Ronda dels presoners de Van Gogh que reinterpretava un gravat anterior de Gustave Doré). També Marià Fortuny i Enric C. Ricart van donar una visió edulcorada de la vida del presoner. Sovint, l’art ha estetitzat la repressió, el càstig infligit pel poder, com en els “ajusticiats” de Josep Sancho.
I, tanmateix, l’existència dels presoners (especialment, els polítics) ha estat vista des de posicions aparentment compromeses, com ho demostren l’homenatge al presoner polític desconegut de Camil Fàbregas —pensada molt probablement per participar en el concurs internacional The Unknown Political Prisoner que havia convocat la Tate de Londres— o el tríptic L’esperança del condemnat a mort, de Joan Miró, en homenatge a l’anarquista Salvador Puig Antich.
Giovanni Battista Piranesi. Presó. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Josep Planella. Interior d’una presó (escenografia). Museu Nacional d’Art de Catalunya
Marià Fortuny. Presoner a la presó (anvers). Museu Nacional d’Art de Catalunya
Josep Casanovas Clerch. Turment d’un presoner, darrer quart segle XIX. Oli s. tela, 1’97 x 2’75 m. Núm. d’ inv. 948.
Josep Sancho Piqué. Mirando a los ajusticiados. Museu d’Art Modern de Tarragona
Claude Arvaud Moisson, Retrat del filósof francès R. Brasillach, (c. 1944), Museu de Valls.
Camil Fàbregas Dalmau. Projecte per al monument al presoner polític desconegut, 1945. Fusta i pedra, 51x30x30 cm/ peanya 30x30cm. Número d’inv.: 1930.
Carlos Giménez. España, Una, Grande y Libre (Carne de cárcel, original 1), 1990. Tinta xinesa sobre cartolina, 45,7 x 33 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 5015.01. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional del Còmic i la Il·lustració, 2022
C. Ricart. La vida es sueño. Museu Víctor Balaguer
Joan Miró. L’esperança del condemnat a mort I. Fundació Joan Miró.
Joan Miró. L’esperança del condemnat a mort II. Fundació Joan Miró.
Joan Miró. L’esperança del condemnat a mort III. Fundació Joan Miró.
Agustí Centelles. Sense títol (Bombardeig de Lleida, arbres del cementiri), 1937. Fotografia en blanc i negre, 23 x 34 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4332. MECD, CDMH, Archivo Centelles, 2017
ELS INSTRUMENTS DEL PODER. LA GUERRA
La història de la visualitat (de la pintura al cinema, de la fotografia als jocs virtuals) ha dedicat una atenció especial a les guerres, les reals i les de ficció. I, alhora, inversemblantment, ha fet retrats i homenatges als impulsors d’aquestes guerres.
Les guerres les provoquen i les alimenten els poders instituïts, el sistema es retroalimenta a través dels combats on sempre moren els innocents. I, potser més que mai, és aquí on l’observador ha de prendre partit, perquè les guerres del passat són les guerres d’ara, els damnificats són els mateixos.
Les imatges d’Agustí Centelles, per aquella petjada de la realitat que ofereix la fotografia, s’acompanyen de mirades fetes per mitjà del dibuix. La lectura de l’art contemporani (Torres, Rabascall, Solsona…) ens acosta a la lectura crítica de la guerra des del simbolisme de l’art. O no?
Agustí Centelles. Sense títol (Bombardeig de Lleida, familiars al cementiri), 1937. Fotografia en blanc i negre, 34 x 23 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4337. MECD, CDMH, Archivo Centelles, 2017
Josep Sancho Piqué. Horrors d’una guerra – La gresca de la revolució, 1936. Museu d’Art Modern de Tarragona
Ismael Smith. Al·legoria de la Primera Guerra Mundial. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Josep Bartolí. Les cues de la guerra. Museu de l’Empordà
Josep Lluís Pellicer. Toma del alto del Centinela. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Rabascall, Joan. Atomic Kiss, 1968. Acrílic sobre tela, 162 x 97 cm. Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona © Joan Rabascall, VEGAP, Barcelona
Solsona, Alberto, El arte de la guerra, 1973. Acrílic sobre tela, 116 x 89 x 1.5 cm. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Donació Fundación Almela-Solsona © Fundación Almela-Solsona
Torres, Francesc, Newsweek Series #14, 1991. Fotografia per blanqueig de colorants sobre polièster, Tríptic. 170 x 375 cm. Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona. Donació Rafael Tous © Francesc Torres, VEGAP, Barcelona
Eneko Las Heras. Diálogo vs guerra. Museu de l’Empordà
Josep Badosa. La gloriosa Aviación Republicana que tan brillantemente ha actuado en todos los frentes (fotografía). Museu Nacional d’Art de Catalunya
Jaume Solé. Retaule Homenatge a Sarajevo. Museu d’Art Modern de Tarragona
ELS INSTRUMENTS DEL PODER. L’ART
La teoria marxista ja va deixar marcat que la religió, la filosofia i l’art eren les superestructures ideològiques que suportaven la societat de classes, el domini de l’una sobre les altres. En una paraula: l’estructura econòmica que genera la desigualtat.
El poder sempre ha fet servir l’art per a fer valdre el seu propi poder: retrats presumptament majestàtics (els retrats eqüestres són la màxima expressió de l’autocomplaença i de l’ús dels artistes servils), escenes religioses destinades a expandir la por dels feligresos, el presumpte glamur de tot el que té a veure amb l’art…
En el segle XIX comença a posar-se en qüestió aquest paradigma. I, tanmateix, el sistema capitalista ho fagocita tot. Els museus encapsulen dins de les seves sales tant l’art fet a major glòria dels poders com aquelles obres que havien nascut per a oposar-s’hi.
Miquel Viladrich. El Conde-Duque de Olivares, 1908. Oli sobre tela, 154 x 156 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 0326. Procedència desconeguda
Absis de Sant Climent de Taüll. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Joan Ferrer Miró. Exposició pública d’un quadre. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Josep Lluís Pellicer. Exposición de arte de 1787. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Ramon Martí Alsina. Una sala d’exposicions. Museu Nacional d’Art de Catalunya
José González Bande. El camí de la glòria artística. ME-638 Museu de l’Empordà
Antoni Garcia Lamolla. Cartell, c. 1936. Tèmpera sobre paper, 59 x 37,5 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 1513. Donació de Francisco Cristòfol, 1999
Club 49 (Grup d’artistes), Borràs, Maria Lluïsa. Llanterna màgica Gomis-Prats : projecció del Fotoscop: visita a l’exposició Miró a la “Tate Gallery” de Londres organitzada per Roland Penrose, 1965. 15.8 x 12.7 cm. Col·lecció MACBA. Centre d’Estudis i Documentació. Fons Maria Lluïsa Borràs
Xifra, Jaume, Morceau d’art pas encore reconnu,1967. Maó i ferro muntats sobre estructura de tela i fusta, 74 x 63 x 7 cm. Col·lecció MACBA. Dipòsit de l’Ajuntament de Barcelona © Jaume Xifra, VEGAP, Barcelona
Perejaume, Migdia a Valls, 2009. Museu de Valls.
L’OPOSICIÓ AL PODER
Els qui han ostentat el poder al llarg de la història no han donat permís per a mostrar l’oposició al seu mandat: si existeix aquella visualitat dissident és perquè, en un moment determinat, aquella mirada crítica era permesa. O bé vivia en la clandestinitat i, més tard, va ser assimilada per les institucions, entre les quals hi ha els museus.
L’art és ideologia. O, dit d’una altra manera, els museus no són neutrals. Un cop més, tot acaba depenent de la mirada de l’observador, necessàriament suspicaç, atenta a les manipulacions de tot ordre que es fan per mitjà de les representacions.
Els museus d’art catalans són plens d’obres que necessiten ser interpretades per saber de quin cantó de la democràcia es troben. Juguem-hi?
Antoni Estruch. Una manifestació obrera / Manifestació per la República , 1904. Oli s. tela, 141’5 x 201’5 cm. Núm. d’inv.: 1104.
Cardona Torrendell. Manifestació, 1968. Biblioteca-Museu Víctor Balaguer
La Diada, 1977. Joan Abelló i Prat, 1922-2008, oli sobre tela. Reg. D-0003. Familia Abelló. Museu Abelló. Mollet del Vallès
Manuel Edo. Minaires. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Rabascall, Joan, Cultura (de la sèrie Spain is different) 1975. Emulsió fotogràfica sobre tela, 102 x 102 x 3 cm. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA © Joan Rabascall, VEGAP, Barcelona
Miquel García Membrado. 53 Revoluciones. Museu d’Art Modern de Tarragona
Núria Güell. Apátrida por voluntat propia, 2015-2016. Fotografia color, 148,7 x 42 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4324. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Art Contemporani, 2018
Primitivo Martín. Trilogia Mao, 1979. Fotomuntatge, 9 x 15 cm.Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4413. Donació de Lucía Martín Carrero, 2019
Toni Prim. Primer referèndum. Lleida, 1976. Fotografia en blanc i negre. Còpia moderna del negatiu original, 18 x 28 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4842. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia, 2020
Alfons López. Centrales nucleares. El Papus, 1979. Tinta xinesa sobre paper, 16,3 x 26 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4012. Donació d’Alfons López, 2016
J. Pons. Lina Ódena. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Daniel Argimon. Cartel para la revolución, 1971.Museu de l’Empordà
Alfons López. En algunos lugares estoy de un “camp” permanente, 1971. Collage i tinta sobre cartolina, 25,7 x 20,5 cm. Col·lecció MORERA. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida, 4983. Donació d’Alfons López, 2022
Francesc Abad, sense títol [Contra l’abocador de Forès], c. 1990, Museu de Valls.