La diversitat afectiva, sexual i de gènere forma part de la nostra naturalesa. De la mateixa manera, l’art, com a l’expressió més profundament humana possible, no pot deixar de recollir aquesta riquesa. A partir d’obres pertanyents a les col·leccions de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, aquesta exposició celebra la pluralitat en les maneres d’estimar, desitjar, sentir-se i  pensar-se en les manifestacions estètiques.

Amb la voluntat de fer “sortir de l’armari” –aquest moble del segle XVII amb els sants Cosme i Damià serveix de metàfora per conceptualitzar l’expressió, usada per a designar el moment de fer pública l’homosexualitat‍– la presència en l’art dels museus catalans de persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, intersexuals, queer i amb qualsevol altra orientació sexual o identitat de gènere –‍les sigles LGTBIQ+ les apleguen a totes‍–‍, el recorregut expositiu identifica algunes de les maneres com s’evidencien o simbolitzen els desafiaments a l’heteronormativitat.

Cadascun dels àmbits proposats en aquesta mostra ens convida a contemplar amb altres ulls les peces recollides en la XMAC, i a llegir la multiplicitat de matisos dins d’una realitat polièdrica i en constant revisió. Així, l’itinerari expositiu integra les visibilitats sobre la diversitat afectiva i identitària que ofereixen les obres mateixes –‍representades segons els condicionants dels seus contextos‍–‍ i, alhora, les mirades que se li poden sobreposar a les obres –aquelles que no es limiten al mer acte perceptiu, sinó que hi projecten idees prèvies i expectatives.

L’exposició Som qui som, som com som es presenta com a reflexió sobre la subjectivitat queer –terme anglès traduïble per “rar” i aplicat a la dissidència sexual i de gènere respecte dels models tradicionals. Alhora, ens parla del tresor que són els afectes –‍com les Dues dones esteses (1944) de Joaquim Sunyer a la Fundació Palau (Caldes d’Estrac)–‍, i tant del que hi pugui haver en nosaltres d’essencial i primari –‍pensem en l’obra de Llena‍– com de construcció –observem, llavors, el collage de Torrell.

DESCARREGA EL LLIBRET DE LA MOSTRA (PDF)

Les disciplines artístiques han sabut recollir la pluralitat de vivències, percepcions i representacions de masculinitats no hegemòniques en la societat i la cultura, malgrat que les figuracions de masculinitats gais s’han vist menystingudes en el context de la “masculinitat”, un concepte associat a les estructures de poder derivades de la legitimació del patriarcat. En aquest sentit, obres com la d’Antoni Fabrés i Adolfo Wildt, saben mostrar una nova masculinitat “guerrera”, representada mitjançant uns cànons reservats a l’eròtica femenina –l’exotisme, el repòs invitant, la contorsió sensual del cos, la visió fragmentada dels òrgans genitals… Per la seva banda, la fotografia moderna va conferir un cert misticisme a l’homosexualitat, amb un tractament exquisit del nu masculí en blanc i negre, individuat en treballs com els de Josep Masana i Joan Vilatobà –‍ben proper al Croat de Wildt, tenim el primer pla on el sexe només s’insinua d’una de les seves obres exposades al MNAC‍–‍, on les implicacions homoeròtiques en la representació dels cossos trenquen amb els imaginaris socials instituïts. Encara que els alemanys Wilhelm von Gloeden i Herbert List seran els artistes visuals homosexuals més famosos de la primera meitat del segle XX, amb les seves fotografies de joves sicilians o grecs entre referències a l’antiguitat clàssica, a casa nostra, i ja a la segona meitat del segle, també comptem amb un gran constructor d’imatges homoeròtiques masculines com és Toni Catany –‍representat, per exemple, amb el Nu Masculí de la sèrie Somniar Déus (1988) del Museu de Valls.

Ni la relació entre el barrinaire i el fonedor de Blay –‍que s’explica des del que Carlos Reyero a Aparença i identitat masculina identifica amb la virilitat associada al treball i amb una camaraderia exempta d’ambigüitat sexual‍‍–‍ ni l’experiència vital de l’artista tenen a veure amb l’amor homosexual; tanmateix, i deixant de banda els advertiments d’Umberto Eco a tomb del perill de sobreinterpretar –sobreposar quelcom a l’obra que no hi és de bell antuvi–, la perspectiva queer defensa que, davant la falta de referents visuals, els membres d’un col·lectiu com el gai puguin elaborar relectures apropiacionistes. De fet, són moltes les imatges tradicionalment vinculades a una certa idea de masculinitat –‍obrers, policies, lluitadors, toreros…‍– que es converteixen en icones homoeròtiques en revistes com Physique Pictorial, en les posades en escena de grups de música com els Village People o als dibuixos d’artistes com Tom de Finlàndia i Nazario –d’aquest últim en trobem un exemple a l’exposició de la XMAC Mil maneres de morir.